Ara que es planteja l’ús del català a la UE, cal que alguns Estats i algunes llengües no ignorin certs aspectes pioners de la llengua catalana com a idioma de cultura, molt abans que altres llengües i amb molt més parlants, però sense estat. A tot el món occidental, fins fa dos segles, la modernitat d’un idioma i l’obertura de la seva cultura venien força determinats per l’existència o no d’una versió impresa de la Bíblia en la llengua nacional d’un territori concret. La primera edició de la Bíblia a una llengua viva contemporània és la versió a l’alemany feta per l’impressor Johannes Mentelion a Estrasburg, el 1466, a la qual va seguir la publicació de la traducció italiana del monjo venecià Nicolò Malermi, a la seva ciutat, el 1471, i, finalment, la tercera llengua moderna a publicar la Bíblia va ser la catalana, gràcies a la traducció atribuïda al germà de sant Vicent Ferrer, Bonifaci Ferrer, a València, el 1478.

Més enllà d’aquests tres idiomes pioners (alemany, italià i català), podem fixar-nos en altres tres llengües europees actuals, triades a l’atzar, naturalment, com ara el suec, el finès i l’espanyol. No serà fins al 1526 que Gustav Vasa, rei de Suècia, promourà la publicació del Nou Testament en suec i, el 1541, de tota la Bíblia, gràcies al treball de Lars Andersson i els germans Olaus i Laurentius Petri. El luterà Miquel Agrícola, format a Wittenberg, deixeble de Luter i Melanchton i el més destacat dels reformadors a Finlàndia, conegut com el pare de la llengua finesa, publicà el 1548 el Nou Testament en aquest idioma i també va compondre un llibre de pregàries per a la nova església luterana de Finlàndia. I, gairebé un segle més tard de l’edició catalana, apareixia impresa a la ciutat suïssa de Basilea, el 1569, la primera traducció completa de les escriptures a l’espanyol, feta pel monjo jerònim Casiodoro de Reina.

A cavall entre els segles XIII i XIV, però, el català havia estat protagonista d’un altre esdeveniment molt destacat. Quan, a tota l’Europa cristiana la ciència s’expressava en llatí, és gràcies a Ramon Llull que la nostra llengua és la primera dels idiomes moderns a ser emprada en àmbits que, fins aquell moment, eren reservats en exclusiva al llatí: polèmica religiosa, medicina, astronomia, lògica, filosofia, etc. El català s’utilitza per a la difusió de la ciència i una obra lul·liana com Arbre de la ciència esdevé un instrument d’accés a totes les branques del coneixement. Per això hi ha qui ha parlat que, en aquella època, hi havia, en el nostre context, quatre llegües pròpiament enciclopèdiques: el grec, el llatí, l’àrab i... el català. D’altra banda, la primera versió íntegra de la Divina Comèdia de Dante Alighieri al català, feta per Andreu Febrer, és del 1429, quasi un segle abans que la versió parcial espanyola només de l’Infierno, el 1515, feta per Pedro Fernández de Villegas. La versió sencera en aquesta llengua haurà d’esperar el segle XIX.

D’altra banda, la Fundació Bernat Metge, promoguda per Francesc Cambó, inicià el 1923 la col·lecció de llibres del mateix nom, dirigida pel mallorquí Joan Estelrich. Es tracta d’una de les col·leccions de clàssics grecs i llatins més antigues, completes i prestigioses del món. I, havent superat els 430 volums publicats, és un dels projectes més destacats de la cultura catalana de tota la història. La col·lecció Bernat Metge cobreix els grans autors i els grans gèneres de l’Antiguitat: d’Homer a Tàcit, de Plató a Agustí d’Hipona. Els lectors hi poden trobar totes les tragèdies d’Èsquil i Sòfocles, les obres històriques d’Heròdot i Tucídides, la poesia de Catul, Horaci i Ovidi, els discursos i tractats de Ciceró i les obres filosòfiques de Sèneca, entre molts altres llibres fonamentals, i tots ells en llengua catalana, amb traduccions fetes per molts dels noms més importants de la nostra cultura. Aquesta col·lecció és perfectament comparable, per l’abast dels títols i la qualitat de les versions, al nivell i el prestigi d’iniciatives semblants com ara l’alemanya Bibliotheca Teubneriana, amb més de 500 volums, l’anglesa Loeb Classical Library o la francesa de l'Association Guillaume Budé. 

L’any 1981, fins al 1986, van començar a aparèixer els 50 títols de la col·lecció Les millors obres de la literatura universal (MOLU). Es tracta d’una iniciativa dirigida per Joaquim Molas, amb l'assessorament de Josep M. Castellet i Pere Gimferrer. Aquesta antologia dels grans títols de la literatura universal fins al segle XIX, traduïda al català, s’inicià amb Novel·les i contes d’Alexandr S. Puixkin i es completà amb la Divina Comèdia, en la versió feta per Josep M. de Sagarra. A l’entremig, Víctor Hugo, Sthendal, Zola, Erasme de Rotterdam, Voltaire, Balzac, Shakeaspeare, Txékhov, Dickens, Dostoeievski, Flaubert, Schiller, Tolstoi, Nietzsche, Gógol, Racine, Montaigne, Boccacio, Rousseau, Maquiavel o Ibsen, amb traductors del nivell de Joan Maragall, Artur Quintana, Jaume Medina, Jaume Fuster, Andreu Nin, Josep Carner, Feliu Formosa, Joaquim Ruyra o Antoni Rovira i Virgili. A partir del 1986, van anar apareixent els prop de 200 títols de la mateixa col·lecció, però amb autors del segle XX, un disseny acolorit, modern i atractiu, i un idèntic nivell de qualitat en les versions catalanes d’obres escrites en diferents llengües de creació literària.

També el 1981, sortia el primer número de la col·lecció Textos Filosòfics, La genealogia de la moral, de Nietzsche, el primer del centenar de títols que, a mitja col·lecció, va reprendre Edicions 62 fins als nostres dies. Dos anys després, la Diputació de Barcelona va promoure la col·lecció Clàssics del Pensament Modern, amb 46 títols, començant per Alexis de Tocqueville i acabant amb Voltaire, passant per Montesquieu, Max Weber, Lacan, Keynes, Schumpeter, Lukács, Saussure, Habermas, Malinowski, Bloch, Diderot o els tres volums de la primera versió catalana d’El Capital de Karl Marx. I el 1988, la Facultat de Teologia de Catalunya amb la Fundació Enciclopèdia Catalana emprenia un projecte editorial que ja ha completat cent títols: Clàssics del Cristianisme, amb obres dels principals teòlegs catòlics, protestants i ortodoxos al llarg de la història. Alguns d’ells, com Luter o Calví, apareixien en català per primer cop.

I, sense cap ànim d’exhaustivitat, cal recordar que el català és la desena llengua que més tradueix del món, de manera que el diccionari japonès, el diccionari sànscrit o el diccionari de la ciència i la tecnologia nuclear han aparegut abans en català que en idiomes parlats per centenars de milions d’usuaris com ara, per exemple, l’espanyol. Tota una prova d’una comunitat lingüística i una indústria editorial oberta al món i en català com a llengua de cultura, de Lleida a Palma, de Perpinyà a Alacant. Negar la plenitud de l’ús d’aquesta llengua en tots els àmbits, per a tots els usos i per a totes les funcions, doncs, només és propi dels que tenen una mentalitat colonial amb tics de genocidi cultural, expressada a través del supremacisme lingüístic i la voluntat de minorització i folklorització de l’idioma dels altres.

Cal no oblidar, finalment, que algunes llengües oficials en el si de la UE, a banda de tenir uns quants milions d’usuaris menys que el català, no presenten ni de bon tros un balanç tan potent d’obertura cultural al pensament modern i contemporani i a la pràctica regular de la traducció de les grans obres i novetats literàries com en el nostre cas. Aquesta realitat té encara més mèrit si es té en compte que l’idioma català no sols no disposa d’estructures estatals pròpies i comunes a tot el seu territori lingüístic, sinó que ha de viure, permanentment, des de fa segles, patint l’hostilitat militant, legal i quotidiana de dos estats als quals contribuïm amb els nostres impostos, encara. Fins que diguem prou...