"Sembla" ser que hi ha una majoria a Catalunya que li agradaria que les relacions fiscals d'Espanya i Catalunya es regissin pel sistema de concert econòmic com el que actualment regeix per les CCAA forals, la Basca i la de Navarra. És considerat un règim "millor" que l'actual de les CCAA de règim comú perquè "dóna més diners" i "dóna més autonomia". No sé si és veritat que una majoria de catalans el vulgui, el que crec és que és del tot necessari  que tothom sàpiga ben bé què és i què significa el model de concert econòmic.

Comencem pel resultat final: el concert econòmic del País Basc, amb el seu company, el "conveni" de Navarra és sens dubte, dins d'Espanya, un règim de privilegi, que fa que –aproximadament – per cada 100 euros de recursos no financers de les CCAA de règim comú, la Diputació Foral de Navarra en disposi de 160 € i les tres Diputacions Basques de 190 €. Aquestes són xifres del 2007. El nou sistema de finançament de les CCAA de règim comú, en marxa des del 2009 i la crisi han reduït aquestes diferències, però el cert és que des de fa més de 30 anys les diferències hi són i sempre han estat significatives.

Aquest resultat però no es deriva "necessàriament" del règim foral de concert, sinó que és el resultat de l'aplicació que se'n ha fet aquests anys, en concret, per la manera com es calcula el "cupo" per una banda, i per la manera com s'articulava el sistema comú per l'altra. I es pot canviar, de la mateixa manera que s'ha canviat el sistema de finançament del règim comú. I crec personalment que és important començar a canviar-lo. Pot fer-se a partir del 2012, atès que la llei vigent estableix la metodologia del "cupo" fins l'any 2011.

Ara sí podem començar pel començament.

El règim "tradicional" de concert/conveni significa que les quatre diputacions forals tenen un cert grau de "sobirania fiscal", això sí, dins les normes i els límits de l'estructura impositiva espanyola o que marca la unió Europea; tenen competències normatives, de recaptació i gestió dels impostos concertats (que ara són gairebé tots) –de nou dins certs límits– i tenen la obligació de finançar el govern de la seva CCAA i també aportar un "cupo" (que es calcula segons el seu PIB) per a finançar totes les càrregues de l'Estat que no assumeixi la CCAA. Hi ha per tant avantatges qualitatives en relació al sistema comú –que s'han començat a tancar i poden convergir encara més, a mesura que el nou sistema comú es desenvolupi.

Però és el càlcul del "cupo" el que ha marcat la gran diferència quantitativa: i no és només una qüestió de xifra –un major "cupo" a pagar podria reduir o fins i tot eliminar les diferències- és una qüestió del model d'estat que hi ha sota aquest càlcul. És evident que cal arribar a una xifra de cupo a aportar més gran, però només s'hi arribarà si s'entén que el que cal canviar és la metodologia del càlcul del "cupo" actual.

Perquè el model que hi ha a sota d'aquest càlcul, en la hipòtesi que es generalitzés a totes les CCAA d'Espanya, és el d'un estat confederal pur, amb un govern central amb competències residuals; fiscalment molt dèbil, perquè no té recursos tributaris propis, només disposa de la suma dels diferents "cupos" que li paguen les CCAA, i  aquests són just les necessàries per finançar les seves competències estrictes.

En aquest model, els estats/CCAA confederades són fiscalment independents entre sí, i gairebé no hi ha cap mena d'anivellament en els seus recursos. En totes les simulacions que s'han fet de generalització del sistema de concert, les CCAA més pobres fiscalment no poden finançar les seves despeses, ni tan sols al nivell del cost efectiu transferit fins a la data.

Així doncs, el sistema de concert-cupo, en la seva formulació actual, és un sistema de privilegi, que topa clarament amb l'article 138.2 de la Constitució (que estableix que les diferències entre Estatuts no poden implicar en cap cas privilegis econòmics i socials). És també un model totalment inadequat per a l'Espanya del segle XXI.

Vivim en un món cada cop més interdependent, on no és possible concebre el creixement i la prosperitat d'uns sense el creixement i la prosperitat dels altres, començant pels pobles veïns més propers. La idea de "confederació" amb un estat central dèbil i estats confederats "separats" i amb manteniment de les diferències econòmiques no sembla el més adequat pels reptes que tenim al davant. Més aviat és un model obsolet i contrari a les necessitats del temps. No serveix per construir una Espanya forta dins Europa ni una Europa forta al mon. Tampoc s'addiu als ideals socialistes de justícia i equitat, tant a Espanya com a Europa  i al mon.

Els que volem una Espanya més federal i alhora més justa, ens alegrem que el nou sistema de finançament que es va preveure a l'Estatut i s'ha fet realitat des de el 2009 sigui justament això: un canvi de model, que permet avançar en els quatre pilars d'un Estat federal: 1) autonomia financera de les CCAA, 2) equitat vertical entre el govern central i el conjunt de les CCAA, 3) equitat horitzontal entre les CCAA mitjançant l'anivellament dels serveis públics bàsics de l'estat del benestar i 4) coordinació intergovernamental.

Cal consolidar aquest model i perfeccionar-lo, i cal que aquests principis s'apliquin també al sistema foral – és possible fer-ho sense que per això perdin la seva especificitat essencial, buscant la convergència dels dos sistemes;  

Hi ha dos punts per avançar en la convergència:  el primer: la xifra corresponent al volum de les competències transferides a les CCAA; és evident que – amb els ajustos corresponents per tenir en compte les diferències en els nivells competencials -, aquesta xifra hauria de coincidir en els dos models; ara mateix en el model de concert aquesta xifra és bastant superior. El segon: el volum de les càrregues de l'Estat que es finança mitjançant el cupo hauria d'incloure no només el Fons de Compensació Interterritorial com ara fa, sinó també l'aportació de l'Estat al Fons de Garantia dels serveis públics fonamentals creat en el nou model de finançament i els altres fons d'anivellament. Posteriorment s'haurà d'avançar en introduir el principi de l'equitat horitzontal en el propi model de concert, i de desenvolupament i transformació de l'Agència Estatal d'Administració Tributària segons el que es preveu en alguns Estatuts i en particular en l'Estatut de Catalunya.

Queda molta feina per fer i és necessària molta claredat d'idees i molta pedagogia política. Podem trigar anys però és l'únic camí de pau i concòrdia possible. Si no ho tenim clar tots els espanyols, ens embarcarem en aventures d'enfrontament i divisió que només poden portar més laments per les grans oportunitats perdudes. No vull plorar per Catalunya, no vull plorar pel meu país.