El que, en el seu moment, es va conèixer com a Guinea Espanyola, formava part del domini portuguès fins que, el 1778, fou intercanviat per un altre territori a l’Amèrica del sud i cedit a Espanya. El 1959 la Guinea es va convertir en províncies espanyoles d’ultramar i els primers procuradors en corts negres aparegueren a les corts franquistes. El 1963, els guineans accediren a una certa autonomia fins que, el 12 d’octubre de 1968, el país esdevingué un estat independent, d’acord amb el procés de descolonització promogut per l’ONU.

Presidit primer per Francisco Macías, aquest fou derrocat el 1979 pel seu nebot, Teodoro Obiang, que el feu executar i que, de llavors ençà, governa el país amb mà de ferro. Macías eliminà el sistema de partits, que fongué en un de sol, i establí una dictadura que encara dura. Es declarava “marxista-hitlerià” i entre una cinquantena llarga de títols s’adjudicà els de Maestre d'Educació, Ciència, Cultura i Arts Tradicionals, ​Únic Miracle de Guinea Equatorial i també Primer Treballador del poble Treballador de Guinea Equatorial, com si res. La broma encara dura, ara, amb el nebot com a protagonista.

Aquest, però, no és el darrer exemple de descolonització dut a terme per Espanya, sinó el penúltim. El darrer, més dramàticament catastròfic, és el del Sàhara Occidental, un territori on la corona castellana ja tenia interessos el segle XV i on el 1884 Espanya ja en dominava bona part. Des de la creació del regne del Marroc, el 1956, tots els seus monarques (Mohamed V, Hassan II i l’actual Mohamed VI) n’han reclamat el territori com a integrant del seu projecte de “gran Marroc”. El 1957 es convertia en província espanyola i el 15 de desembre de 1960 fou introduït a la llista de territoris no autònoms de l’ONU, quan encara era una província espanyola i, com els guineans, els seus representants es passejaven per les corts de la dictadura franquista amb les seves vestimentes acolorides.

El 10 de maig de 1973, entre els grups de sahrauís refugiats a Mauritània, naixia el Front Polisario amb l’objectiu de fer possible la independència del Sàhara. En va ser el primer secretari general Brahim Ghali, llavors un jove de 27 anys, i, des del 2016, en torna a ocupar el càrrec, amb 76 anys. El 1975, l’ONU reconeixia vincles entre el Sàhara i el Marroc i Mauritània, però en cap cas no de sobirania. Amb el vell dictador espanyol moribund al llit, el 6 de novembre de 1975 el Marroc promovia la invasió del Sàhara mitjançant la Marxa Verda que mobilitzà milers de ciutadans i que, amb el fet consumat de l’ocupació física, se n’annexionava el territori. 

I els fets van precipitar-se amb l’acord tripartit de Madrid entre Espanya, el Marroc i Mauritània, signat el 19 de novembre de 1975 i no vàlid segons el dret internacional, pel qual el territori sahrauí es repartia entre els dos països àrabs i Espanya se’n retirava el 28 de febrer següent. El 1979, Mauritània hi renuncià i, de fet, la potència administradora de iure continua sent Espanya fins que no s’acabi el procés de descolonització d’acord amb els postulats de la Carta de Nacions Unides. Segons l’ONU, el conflicte polític havia de resoldre’s amb un referèndum d’autodeterminació per al qual el cens d’identificació de votants va acabar-se fa 25 anys. Però el procés ja fa temps que està del tot congelat. Un dia abans que Espanya abandonés el poble sahrauí en mans del Marroc, el Polisario va proclamar la independència de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), el 27 de febrer de 1978.

La RASD té sobirania de fet a la franja interior situada entre el Sàhara ocupat i Algèria, anomenada “territoris alliberats”, amb una petita obertura litoral. De llavors ençà, la història del poble sahrauí és una història desgraciada plena d’adversitats, Guerra contra el Marroc a l’inici, confrontacions armades fins ara i un mur de 2.000 quilòmetres, vigilat per 150.000 soldats marroquins a una banda i els sahrauís a l’altra, en una regió farcida de milions de mines antitancs i antipersones. Al Sàhara ocupat, el Marroc hi ha desplegat una planificada substitució demogràfica i una inversió extraordinària que n’ha canviat la fesomia originària tant com l’ha modernitzada, amb equipaments diversos, alhora que en reprimeix els sahrauís que no s’han mogut del seu país. Els altres, en un nombre similar, proper als 200.000 es troben en els campaments de refugiats a Algèria o a l’exili arreu del món.

Exemple de la credibilitat política que mereixen els estadistes espanyols, el 2 de novembre de 1975, Juan Carlos, llavors ja cap d’estat en funcions, es plantà a El Aaiun, capital del Sàhara per a dir als militars espanyols: “Espanya no farà un pas enrere. Complirà amb tots els seus compromisos. Respectarà el dret dels sahrauís a ser lliures… No dubteu que el vostre comandant en cap serà aquí, amb tots vosaltres, quan soni el primer tret”. Llavors ja havia pactat el suport nord-americà al seu mandat reial a canvi de la cessió del Sàhara al Marroc. Quan l’exèrcit espanyol abandonà el territori, no foren pocs els comandaments i oficials que ho feren amb llàgrimes als ulls, per la traïció espanyola als sahrauís, i alguns militars professionals lliuraren el seu armament al Polisario, en gest de solidaritat amb la seva lluita.  

Un any després, als campaments de refugiats de Tinduf (Algèria), hi arribà un altre espanyol tan mentider, cínic i aprofitat com l’anterior: Felipe González, líder del PSOE.  Pocavergonya com el seu compatriota, els etzibà: “Hem volgut ser aquí avui, 14 de novembre de 1976, per a demostrar amb la nostra presència, la nostra repulsa i la nostra reprovació per l'acord de Madrid de 1975”; “El Poble Sahrauí vencerà en la seva lluita. Vencerà, no sols perquè té la raó, sinó perquè té la voluntat de lluitar per la seva llibertat”; “Per a nosaltres no es tracta ja del dret d'autodeterminació, sinó d'acompanyar-vos en la vostra lluita fins a la victòria final” i encara això: “El partit està convençut que el Front Polisario és el guia recte cap a la Victòria Final del poble sahrauí i està convençut també que la vostra república independent i democràtica es consolidarà sobre el vostre poble i podreu tornar a les vostres llars”.

Sent ja president del govern espanyol, Felipe González clausurà les oficines del Polisario a Madrid, n’expulsà els representants i feu gestions amb presidents sud-americans perquè retiressin el reconeixement diplomàtic que havien fet de la RASD. Avui continua la seva amistat amb Mohamed VI i la seva propietat de 5.000 metres quadrats a la platja de Jbila, vora Tànger -sobre l’origen de la qual hi ha versions diverses-, l’ha venuda a la família reial saudita que l’ha convertida en mansió de vacances. Un negoci rodó, vaja... Estats Units, França i la darrera potència colonitzadora que és Espanya han abraçat les tesis marroquines sobre el Sàhara, sent Pedro Sánchez el darrer a incorporar-s’hi. I aquests dies, amb motiu dels 50 anys de la Marxa Verda, càrrecs orgànics del PSC n’han celebrat l’esdeveniment al costat de les autoritats consulars marroquines. La vergonya només pot ser aplicable a qui encara en té.

Els sahrauís semblen estar condemnats a esdevenir una simple regió autònoma del Marroc, amb una monarquia corrupta i dictatorial, on el monarca és l’autoritat civil, militar i religiosa i la cinquena fortuna de l’Àfrica, mentre el rei passa més temps a París que al seu país, igual que Teodorín, el fill del dictador de Guinea Equatorial. Espanya es desempallegà de la Guinea i del Sàhara un cop les seves elits ja n’havien obtingut tots els beneficis possibles amb l’explotació dels recursos del territori colonial. Al Sàhara, els més vells miren el seu DNI espanyol enmig d’una sensació de ràbia i incomprensió, desconcertats davant el futur que els espera, mentre el Polisario continua la seva lluita. A Catalunya, les famílies que hem tingut durant anys canalla sahrauí a passar els estius a casa i que hem viatjat als campaments de refugiats i als territoris alliberats, mirem també el nostre DNI sabent que la paraula dels polítics espanyols té la mateixa consistència que l’aigua en un cistell de vímet. La història ho demostra. La realitat d’avui, també.