Un grup d’amics. Sopant. Un divendres d’aquells. Un diu que s’ha pogut “escapar” de casa, que si la dona, que si els nens. Un altre ha arribat just perquè avui tocava no sé quina reunió interna. Els altres tres han quedat una hora abans per fer la prèvia. Fa anys que es coneixen tots plegats. Potser la universitat, potser el futbol sala, és igual, perquè els principis no ens defineixen. Un grup d’amics, homes sí, però funcionària amb qualsevol gènere i combinació d’individus. Demanen. Mentre porten el vi, doncs, farem una canyeta. Bonica, la camisa; t’has aprimat; què tal els nens? Brometes a tort i a dret. Que si ja fas tard per lluitar contra la calvície, que si com és que portes pantalons liles, que si això, que si allò altre, que si aquella xicota que vas tenir fa dues dècades. Un ritual per compartir neguits. No ens estimem prou. Ens curem amb els dards: somriure no deixa de ser ensenyar les dents.

Un s’aixeca per anar al lavabo o per fer una trucada. Els altres li fan conya: que si la pròstata et guanya, que si la xicota controla. Riure. I un dels que queden a la taula diu: “Què? El veieu bé, l’X?”. Sempre hi ha un despistat que respondrà que sí que li passa res. La resta es miraran, perquè ja saben que sí, ja fa dies que ho parlen: l’X no acaba de girar rodó. No ens estimem prou, perquè pot semblar que aquesta pregunta no sigui fruit de la preocupació sinó de l’enveja. Potser sí. No sé si es pot estimar des de l’enveja. Diuen que hi ha enveja sana; potser ja és una altra cosa, un sentiment més noble.

Hi ha dies en què la vida se’t presenta com un mirall tèrbol. Et mires i no saps si el que hi veus és enveja, cansament o simplement el reflex del temps que passa. Potser tot plegat. L’enveja, al capdavall, no deixa de ser una manera estranya d’admiració: voldries ser com aquell altre, tenir la seva calma, el seu somriure, la seva sort. Però, si hi penses bé, estimar és justament voler comprendre, voler ser part.

I si l’enveja és l’amor que no s’atreveix a dir el seu nom, és que els nostres sentiments també dissimulen. Ens justifiquem fins a límits insospitats, retorçant-los com si fossin serps. Volent dir coses que no diem. Fent-nos millors del que som. I cridem ben fort per no sentir-nos, perquè el nostre eco no ens deixi sords. Millor aquest crit que el mirall del silenci.

“Només vius un cop, però si ho fas bé, un cop és suficient”, deia la brutal Mae West. I potser és això: fer-ho bé no vol dir no equivocar-se, sinó viure-ho tot amb intensitat, beure el vi a petons, no voler dreceres, deixar-se embrutar per la veritat. Viure és separar la mar de l’arena sabent que, al final, tot tornarà a barrejar-se.

Torno a aquella taula de sopar de divendres. El vi desfila i els segons ja s’han acabat. Aquella manera de demanar postres per allargar l’àpat sense tenir gana, però tenint totes les intencions. Celebrant que som una tribu, però sobretot que som de la mateixa espècie. No som família, però tenim la mateixa sang. La premissa és gaudir de la vida que ve com ve i com va, i fer-ho amb intensitat. Hem vingut a fer-ho gros, a pit descobert, a trencar-nos la cara. Tinc la pala al maleter del cotxe.

Aquest sopar és una manera d’estimar, de cuidar-se, de buscar solucions a través dels altres. Una mena d’enamorament. Estimar és egoista, potser. Et fas millor adorant l’altre. Una pista d’aterratge pel futur. Saber que som els últims d’una fila d’errors. Però som futur: només hi ha inicis que, com he dit, no ens defineixen; són una etapa, una historieta més. La capacitat de creure en segones oportunitats, encara que “les mati el sabor de la primera”, com recordava Garci. El moment és el que tenim. El passat és pròleg, advertia Shakespeare. Memento mori, perquè, al final, sempre es moren els altres. Fins que no. Fins que a la signatura trobes el teu nom. Aprofita, o com a mínim, fes les paus. Hi ha deutes que no vols tenir ni deixar passar.

Jo començo a fer-ho. Vaig de cara, encara que no em miri ningú. Em doneu aquesta força. I tots els dies, tots els moments en què penso a rendir-me, és llavors quan estic més convençut de seguir, que estic ben convençut, que hi ha raó per estar-ho, i tu ets aquesta raó. I aquí no hi ha enveja. Sense voltes, tot recte. Més dur, sí. Més veritat. Més arrelat, orgànic: directament a les entranyes. Buscant la vida, aquella que recordaves i no trobes, com recita Gil de Biedma. Ens necessitem. No ho evitis, no ho esquiveu.

I sempre parlo de tu, sí, perquè és la manera que tinc de parlar de mi. No et necessito, com no necessito un mirall. Però m’hi veig. Reflectit, però no de manera exacta, com si fos una pintura del Greco, amb aquell astigmatisme. És tan bo que ens hàgim trobat, però sobretot que ho fem tot per retrobar-nos. T’he enyorat i et trobo a faltar. Segueixo, i tu també. Fem camí. I torno a aquell sopar, a aquella taula d’un grup d’amics. Perquè jo també soc un dels comensals, dels que riu massa fort i dels que es mira amb l’altre per demanar una altra ampolla de vi, que potser no és necessària, però que fa tota la falta del món. Som tots una única cosa, i cadascú de nosaltres, una peça única. Que si parella, amics, família, companys o camarades. En el fons, sempre hi ha un tu i jo, i potser un nosaltres i un vosaltres amb qui ens ajuntem. Perquè el nostre vi es beu a petons, i els nostres àpats són fets d’abraçades i farcits de cops a l’esquena, i sobretot, de riure molt fort.

I en aquesta gran comunió, on tots ens hi hem trobat, on tots volem ser, és quan de sobte penso en tu, quan no caldria. I està bé. M’he convençut per deixar de sentir-me malament per estimar. Per deixar d’evitar tantes sensacions que m’esgarrapin, i després ja veurem on arribem. Esgarrinxat i buscant una nova casa. Amb el cap alt i la mirada neta, que diria aquell, tot enfotent-se’n. M’és igual. He vingut per quedar-me. Abraça’m, ja soc aquí.