Pere Aragonès i José Montilla jugaven de "visitants" en el 45è aniversari de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) davant els "locals" Artur Mas i Carles Puigdemont. Però el fair play ha regnat tant entre els assistents a l'acte al Born com entre els presidents de la Generalitat. Un col·loqui entre tots quatre ha constatat la voluntat compartida d'arribar a millors quotes d'autogovern -cadascú en la seva mesura- mentre que tots ells també s'han trobat a reivindicar les respectives obres de Govern. Crits de "president" per a Mas i una ovació dempeus a Puigdemont han donat el tret de sortida al debat, que també ha tingut aplaudiments prou generosos per a Aragonès i Montilla.
Què és el catalanisme? Aquesta és la pregunta que han hagut de respondre tots quatre expresidents i que ha trobat el consens unànime. Montilla ha dit que és un "moviment transversal i plural" en la defensa de l'autogovern. Mas ha recordat el lema "Catalunya primer" i ha demanat treballar per a les persones, però ha recordat que per això cal un grau de sobirania que a hores d'ara, potser, no existeix. Puigdemont ha reivindicat el catalanisme com a "motor de totes les transformacions" que ha viscut el país. I Aragonès ha reivindicat el pluralisme del moviment, però, com l'actual president de Junts, ha insistit en la resolució del conflicte polític. En tot cas, bona part del discurs dels altres -sempre amb matisos- podia ser signat per la resta, tal com han volgut expressar cadascun.
Orgullosos de l'obra de Govern
Més enllà del consens en els valors del catalanisme, els presidents han estat preguntats pel seu pas per la Generalitat. Montilla ha recordat que l'Estatut del 2006 no és el que desitjava per la retallada del Constitucional, però ha reivindicat que és millor que el de 1979. "No era l'Estatut que tots volíem, però ens permetia i ens permet continuar avançat", ha reivindicat. L'expresident socialista ha fet una crida a la unitat: "Si anem junts avançarem perquè sinó això no anirà bé", ha sentenciat, amb aplaudiments potser més tímids dels assistents a l'acte al Born.
Per la seva banda, Mas ha recordat que va arribar a Palau en un moment en què el carrer reclamava un "gir fort" cap al procés d'independència mentre, diu, es va trobar amb les polítiques d'austeritat "imposades per Europa amb l'aval del govern espanyol". "Era legítim canalitzar el dret a decidir que ens demanaven els carrers", ha sentenciat. L'expresident ha recordat que sempre va ser "escrupolosament democràtic i pacífic": "Vam intentar agafar l'únic camí possible perquè Catalunya pogués complir els seus somnis".
Al seu torn, Puigdemont, l'únic dels quatre presidents que encara fa política activa, ha recordat que el gran repte per resoldre és el de "la llibertat". "No podem tirar endavant el progrés del país si no hi ha llibertat", ha sentenciat. L'actual líder de Junts ha considerat que els problemes del país demanen respostes que l'Estat no pot donar en aspectes com la llengua, la justícia social o l'accés a l'habitatge. "Hem de valorar si el cost de la dependència val la pena", ha posat sobre la taula Puigdemont, que també ha llançat un petit dard cap al president socialista present a la sala. "L'1-O vam aconseguir la transversalitat que defensava Montilla", ha dit.
Per últim, Aragonès ha rebut potser la pregunta més incòmoda. "Va obrir l'etapa de negociació. Ho hauria fet diferent ara?", ha dit el moderador del debat. "No, continuaria prenent la decisió de negociar", ha sentenciat Aragonès en un petit moment de silenci davant la mirada atenta de Puigdemont que, per motius evidents, assistia a l'acte per videoconferència en una pantalla sobre els altres presidents. Aragonès ha recordat que li hagués agradat "tenir més força" en la negociació amb el govern espanyol però ha reiterat que ho seguiria intentant i creu que el marc d'oportunitat continua obert. "Ara tenim més experiència i el pròxim cop que ho intentem hem de poder aspirar a tenir èxit", ha sentenciat.
La JNC, de l'escola patriòtica de Pujol al vincle amb Junts
La JNC fa 45 anys i la seva història va inevitablement lligada a l'evolució del centredreta catalanista. L'organització juvenil neix formalment el 1980 però beu de les Joventuts de Convergència Democràtica creades quatre anys abans, en plena Transició. És amb el canvi de dècada quan se celebra el primer congrés que, des de Platja d'Aro, posa formalment en marxa la JNC. El canvi de nom també dota l'organització d'uns estatuts propis que situaven el nacionalisme català com a eina de la cohesió social i un estat propi català com a objectiu.
Entre els vuitanta i els noranta, amb un Jordi Pujol hegemònic a la Generalitat, la JNC es converteix en una escola de patriotes. L'organització participa activament en la campanya a favor dels mitjans públics en català o, juntament amb altres entitats, en l'acció que demana "Freedom for Catalonia" durant els Jocs Olímpics de Barcelona. La JNC també aconsegueix que Convergència inclogui algunes de les seves demandes al programa, com l'abolició del servei militar obligatori. A prop del canvi de segle, la JNC introdueix la paraula "independència" en l'entorn convergent malgrat les reticències de Pujol.
Durant els seus primers vint anys, alguns dels noms més coneguts que formen part de l'entitat són el propi Puigdemont, Josep Rull, Jordi Turull, Quim Forn o Carles Campuzano (ara a ERC). A partir de llavors, la JNC es reorienta en l'oposició al tripartit i incideix de manera més clara en favor de la independència, especialment des de la retallada de l'Estatut per part del Constitucional. Amb la fi del tripartit, la JNC tanca files amb Mas a la presidència abans del convuls cicle polític del procés.
La JNC veu per fi l'oportunitat de sumar Convergència al carro de la independència, però, com passa amb el seu "pare", també viu un moment de reubicació. L'organització dona suport a la candidatura de Junts pel Sí, la coalició entre CDC i ERC per a les plebiscitàries de 2015 i, després de la fi de Convergència, passa a donar suport al PDECat, com una mena de successor polític de l'antiga formació. Amb tot, la JNC dona suport al referèndum de l'1-O i a la DUI. Finalment, l'organització fa el pas lògic cap a Junts el 2020 i acorda el trencament amb el PDECat, tot i que una escissió es queda a la formació ja extinta.
