El conflicte entre Armènia i l’Azerbaidjan ve de lluny, quan, entre 1918 i 1920, accedeixen a la independència i els àzeris, d’ètnica turca i religió musulmana, són acusats pels armenis de participar, entre 1915 i 1923, en el genocidi armeni que va suposar l’aniquilació de més d’un milió de persones i la deportació de centenars de milers fora de les fronteres de l’actual Turquia, que es va annexionar part dels territoris que ocupaven els armenis.

La revolució d’octubre de 1917 i les fronteres definitives de l’URSS encara exacerben més les tensions entre els dos pobles, ja que el territori de l'Alt Karabakh, amb majoria de població armènia, passa a formar part de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan. Això dona lloc als primers enfrontaments amb la població del territori fins que Bakú el reconeix com un districte autònom. Les tensions reapareixen amb la dissolució de l’URSS. Els primers aldarulls tenen lloc el 1988 i, a partir de 1990, se succeeixen pogroms contra els armenis en diversos llocs de l’Azerbaidjan que obliguen a la intervenció de l’Exèrcit Roig. Hi ha centenars de víctimes i desenes de milers de desplaçats: armenis de l’Azerbaidjan cap a Armènia; àzeris d’Armènia cap a l’Azerbaidjan.

La tardor de 1991 les dues repúbliques soviètiques caucàsiques accedeixen a la independència i Bakú deroga l’autonomia de l'Alt Karabakh. Els armenis del territori responen amb l’organització d’un referèndum on no participen els àzeris ni és reconegut per Bakú que bombardeja el territori. El 1992 té lloc la primera guerra entre els dos països. Armènia disposa d’armament (artilleria i tancs) rus i l’Azerbaidjan té el suport de Turquia i de grups de voluntaris musulmans, mentre mercenaris russos i ucraïnesos lluiten en els dos exèrcits. El 1994, l’exèrcit armeni consolida una franja de seguretat entorn de l'Alt Karabakh i, després de milers de víctimes i de refugiats, la mediació dels Estats Units, França i Rússia aconsegueix un alto el foc de tal manera que l'Alt Karabakh, amb el nom de República d’Artsakh, esdevé un estat semi-independent encara que sense reconeixement internacional.

L’Armènia independent s’articula i es cohesiona inicialment entorn de l’enfrontament amb l’Azerbaidjan i la qüestió de l'Alt Karabakh, tot i que el president Ter-Petrosyan (1991-1998) no reconeix la República d’Artsakh. Tanmateix, la guerra, a pesar de l’ajuda militar russa i de les victòries dels primers anys, delma l’economia armènia, un país sense sortida al mar, sense recursos energètics i enemistat amb dos dels seus veïns (l’Azerbaidjan i Turquia). A finals de segle, la crisi econòmica és cada cop més palesa i el 1998 Ter-Petrosyan dimiteix. El creixent malestar econòmic, la corrupció, les denúncies de frau electoral, la baixa qualitat democràtica, la proliferació d’organitzacions mafioses i la violència esdevenen constants. Això no obstant, durant la segona presidència de Robert Kotxarian (2003-2008), que havia estat president i primer ministre de la República d’Artsakh, l’economia sembla recuperar-se en base, sobretot, a la construcció, però també de la corrupció.

L’abril de 2015 té lloc un nou conat de guerra entre les dues repúbliques caucàsiques, que cada vegada presenten uns diferencials econòmics i geopolítics més evidents: Azerbaidjan s’ha convertit en un productor mitjà de petroli i gas natural que es tradueix en un important creixement del PIB. Però, sobretot, és el país de pas dels oleoductes i gasoductes de les companyies occidentals per fer arribar a Europa els hidrocarburs de la regió del Caspi sense passar per la xarxa russa. Però Bakú no renuncia a refermar les relacions amb Rússia alhora que manté una estreta aliança amb Ankara i que incrementa la seva eficàcia militar amb la importació d’armes: entre 2012 i 2016, importa vint vegades més armament que Armènia, mentre Rússia juga totes les cartes i ven armament als dos països.

A l’Azerbaidjan, doncs, la qüestió de l'Alt Karabakh també va servir per cohesionar un moviment nacionalista que el president Heydar Alíev (1993-2003) i el seu fill Ilham Alíev (des del 2003) han utilitzat per consolidar un règim de trets autoritaris (repressió de l’oposició, manca de llibertats i restriccions als mitjans de comunicació) i corrupte. L’antic dirigent comunista, havia estat secretari general del Partit Comunista de l’Azerbaidjan i president de la República Socialista Soviètica homònima, va restablir el culte a la personalitat i va aprovar una Constitució de fort biaix presidencialista.

La tardor de 2020, Bakú se sent prou fort per iniciar una nova guerra. El 9 de novembre, la mediació russa i europea permet arribar a un acord d’alto el foc, que teòricament posava fi a les hostilitats i que també és acceptat per les autoritats de la República d’Artsakh, que administrativament seguia formant part de l’Azerbaidjan. En aplicació de l’acord, Armènia retornava la franja de terreny que havia ocupat al voltant de l'Alt Karabakh i l’Azerbaidjan conservava el control sobre una tercera part del territori. També es contempla el desplegament d’una força de manteniment de la pau (uns 2.000 soldats russos) amb un mandat renovable de cinc anys, que també protegia el corredor de Latxin, únic punt de connexió entre Armènia i la República d’Artsakh. La UE proporciona vigilància i seguretat civil.

La presència de forces de seguretat russes i de la UE a Armènia i a la frontera amb l’Azerbaidjan tenien per objectiu impedir una nova guerra. Però, en els darrers anys, i especialment amb el rerefons de la guerra d’Ucraïna, les tensions s’han traslladat també als propiciadors de l’acord: Moscou acusa la UE d’usar el conflicte per afeblir el poder de Rússia a la regió, mentre Brussel·les acusa Rússia de no garantir la seguretat dels armenis enfront d’una potencial escomesa àzeri. I això és exactament el que va succeir el passat dia 19, quan, en una ràpida operació militar, l’Azerbaidjan ocupa la República d’Artsakh com suposada resposta a accions terroristes. Armènia refusa intervenir i el desequilibri de forces és evident. Un dia després, les forces militars d’Artsakh proclamen un alto el foc incondicional i es mostren disposades a entregar les armes a canvi d’establir negociacions amb Bakú sobre el futur del territori. Poc després anuncien la dissolució de la República. La realitat, però, és que, en el context actual, Armènia compta poc i la població armènia de l'Alt Karabakh encara menys. I així, el conflicte de més llarga durada de l’espai postsoviètic, congelat en el temps durant un segle, pareix arribar a la seva fi amb l’ocupació i la desaparició de la República d’Artsakh i el desplaçament forçat de la població armènia (més de 90.000 persones, pràcticament la totalitat de la població, ja han travessat la frontera). En suma, un nou episodi de neteja ètnica que denota la incapacitat dels Estats Units, de Rússia i de la UE, que havien fet crides per acabar amb les hostilitats, per gestionar i solucionar un conflicte en què, d’una manera o altra, també tenen interessos econòmics i geoestratègics en disputa.