“Que parlin de mi, encara que sigui malament”. Aquesta màxima, abans emprada sols per la gent que de totes totes buscava els seus quinze (warholians) minuts de glòria, s’ha instal·lat com un dogma en la publicitat per buscar, no ja un quart d’hora de fama; sinó tant sols uns instants.
Estic convençuda que Belén Esteban ajudarà a remuntar les vendes de carn de conill entre les empreses dedicades a la seva comercialització que van decidir dedicar part dels diners de la subvenció estatal que reben a pagar un espot que compta amb la seva intervenció. Però la dada em du més enllà de la seva conjuntural noticiabilitat, és a dir, del “mini escàndol” que s’ha produït entre els seus detractors.
Els publicistes sabien que el reclam Esteban funciona. Per què? Perquè molta gent pensa que és un referent: persona feta a sí mateixa contra el món i des del no res, des de la banalitat de ser la dona embarassada i després abandonada pel torero que patia llançament de calces tarda rere tarda a la plaça. La “princesa del poble” que potser és llesta, potser potencial nina trencada en mans de la televisió. Se non è vero, è ben trovato. Quanta veritat hi ha en tot això? Com quasi tot el que ens venen en l’embolcall de l’èpica (des de Braveheart fins al candidat president) mai ho sabrem.
Quan s’objecta que el referent publicitari hauria de ser un esportista, un escriptor, un científic, o la mare Teresa de Calcuta, la resposta d’alguns, entre gestos ofesos, és si cal tenir estudis per guanyar-se la vida. I no, no cal tenir-los, com no crec que hagi estat de rebut retreure a un president de la Generalitat no haver fet una carrera. Però en aquell cas, com en aquest, la pregunta que em faig, i ens hi va el futur, és com convencerem a una generació d’estudiants enganxats entre les noves tecnologies i una docència un xic caduca, que cal fer un esforç per acabar un estudis amb els que no guanyaran ni somiant el que guanya, amb el seu treball, la senyora del conill.