El Consell per la República Catalana torna a ser sobre la taula de l’actualitat política de l’independentisme. Hi és perquè molts defensem que davant d’una altra taula, l’inexistent i ineficaç taula de diàleg, ens cal disposar d’un espai de coordinació política independentista que sigui lluny del control de l’estat espanyol. Perquè la independència, no ens enganyem més, serà per la via de la confrontació o no serà. Ni a curt ni a llarg termini hi ha cap possibilitat de pacte “amistós” amb l’estat espanyol. Ho podem intentar tants cops com calgui, certament, però sabem que la resposta seguirà sent un no.

Cal, per tant, treballar per donar resposta al 52% de vots independentistes de les passades eleccions. Preparar seriosament la confrontació inevitable. Necessitem un espai on parlar d’aquests temes i treballar-hi a fons, lluny del control de l’Estat Espanyol. Fins aquí hi ha cert consens. Que sigui o no el Consell per la República que, no ho oblidem, ja hi està treballant, és on hi ha ara mateix la discòrdia.

Al Consell se l’acusa de partidista. Ho han fet, fins i tot, integrants del seu consell de govern, tot i que, i això és d’agrair, no l’han abandonat. Senyal inequívoc que alguna possibilitat hi veuen. El Consell, per la seva part, davant les critiques no mal encaminades, assumeix que cal millorar la transversalitat i just abans de les eleccions redueix el pes de Junts al consell de govern. Primer deixen el consell de govern en Toni Morral i Lluís Guinó, i s’incorporen representants dels Verds, de Solidaritat per la Independència, del Moviment d’Esquerres i d’Independentistes d’Esquerra. A més d’haver ofert la Vicepresidència, reiterades vegades, a Marta Rovira o qui decideixi ERC. No és suficient? Potser no, però és una interessant declaració d’intencions.
 
Sabent que l’eina definitiva, aquest nou estat major, ha de ser el més plural possible, amb totes les veus de l’independentisme presents, ens serveix el Consell? Clar que sí. D’entrada perquè ja està en actiu, treballant. I també perquè està fent l’esforç decidit de sumar-hi totes les veus qualificades de l’independentisme polític i social. És hora de seure, parlar, millorar-ho i entendre’ns per avançar. Ens ho deuen a tots, al 52% dels votants
 
Ara bé, també entenc que des del partidisme, el de tothom, això generi tensions. Molts, dins i fora del Consell, el voldrien aprofitar en benefici propi, sigui personal o del partit. Cauen sovint en l’error de defensar-lo com a seu, o l’ataquen “perquè és dels altres”. Els reconeixereu perquè sempre es miren el melic, cercant el benefici propi en lloc del col·lectiu. Sigui amb el Consell, o amb una nova eina si així s’acaba decidint, amb aquesta dinàmica no farem res de res. Perquè el nom no fa la cosa. Cal canviar la manera de fer, la manera de ser, no el nom.

Us explico, ja per acabar, un exemple recent on els actes no es correspon amb el discurs. Per defensar el Consell, per garantir la seva transversalitat, no n’hi ha prou amb dir-ho, cal demostrar-ho. Això ha fallat estrepitosament a Lleida quan una part de l’executiva local de Junts s’ha presentat en bloc i s’ha constituït com a Junta rectora del Consell Local per la República. Perquè s’entengui, els Consells Locals són les delegacions del Consell per la República per treballar des del mateix territori. Són l’enllaç directe del Consell amb la gent. Aquests Consells Locals han de ser, més encara que el mateix Consell, exemple de transversalitat política. Més encara a un lloc tan representatiu com una de les capitals del País.

Que des d’un partit es maniobri per excloure’n qualsevol rastre de les altres forces independentistes no és només una oportunitat perduda, és un error que recorda la vella política de sempre. Mentre a escala nacional s’intenta trobar la mesura justa de la transversalitat del Consell, resulta que a Lleida uns quants han decidit que això no va amb ells, fent un mal considerable als esforços que es fan des de Waterloo. Costa molt d’entendre tanta ceguesa, aquest tret a la sabata en un moment tan important. Esperem que sàpiguen rectificar l’error amb fets.

No hi ha res més transversal que el 52%. El repte és traslladar-lo a la realitat política del país, a la Institucional i a la del Consell per la República. Un repte que obliga i que cal fer amb fermesa i intel·ligència.