Vivim moments apassionants: mentre que Francina Armengol anuncia, amb aquella naturalitat, fins i tot un xic de candor, la integració del català, el basc i el gallec en les dinàmiques del Congrés, un fet sense precedents, a l’altra bancada, la del PP (i dels seus cada dia més inconvenients amics de Vox) sembla que caminen alegrement cap als antípodes i cap a l’esperpent. Quan es tracta de la llengua, al Partit Popular s’hi observa una interessant capacitat per contradir les coses que havia acordat i aprovat en el passat, i fa gràcia que facin anar l’acusació de "populisme" adreçant-se sempre als altres (quan és un tret d’allò més transversal).

Fa un parell d’anys ja vam assistir a l’espectacle del senyor Pablo Casado quan, abans de ser defenestrat, es va permetre d’anar a Palma a dir-los als ciutadans balears, sense despentinar-se, que no parlen català, sinó “mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterés”, saltant-se així esportivament l’estatut de Balears, aprovat pel mateix PP, que parla sense embuts del català, amb totes les lletres, com a llengua pròpia. I ara ens arriba el cas del conseller d’Educació valencià que esperona a la ciutadania a fer faltes d’ortografia, perquè és bo que “cadascú utilitzi el valencià que cregui convenient”.

Declaracions com les de José Antonio Rovira serien motiu de dimissió immediata a qualsevol lloc del món, tractant-se, en efecte, d’un conseller precisament d’Educació. Fa una mandra infinita el simple fet d’haver d’escriure-ho. Per si el lector s’ha perdut, parlem de la seva justificació d’un missatge publicat pel seu govern (conselleria d’Agricultura, a càrrec de Vox), en què s’inventa el verb “analisar” i es parla d’una “eixecució”, d’uns “proyectes en marcha” i d’uns tals “peixcadors”. El més admirable de tot és que el senyor Rovira ha desacreditat un organisme, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va ser creat no pas per Maulets, sinó per un govern del seu partit, el PP. Queden per a la història frases de la seva autoria com ara que la dita AVL “no té la veritat absoluta sobre el valencià”, i la següent reflexió insondable: “per què un determinat conseller no ha de tenir la llibertat de triar les seves normes?”.

Tot plegat deuen ser grans notícies per als xiquets i els estudiants de llengua del País Valencià, que descobreixen que a partir d’ara poden escriure com els roti, ja que cada ciutadà té dret a “utilitzar el valencià que cregui convenient”. Quan el mestre els suspengui per saltar-se l’ortografia, ja saben el que han de fer: el conseller Rovira els avala i protegeix.

Parlem, naturalment, de faltes en català, perquè aquí l’única llengua que cadascú té llibertat de fer anar com “cregui convenient” és aquesta (dita també valencià), no pas el castellà. Ni l’anglès, ni cap altra. I ja posats a assenyalar incongruències, recordem l’obstinació amb què el PP ignora la definició que la RAE fa de “valenciano”, com a “variedad del catalán”, més enllà del festival de resolucions tant polítiques com acadèmiques que, una vegada i una altra, al llarg dels anys i de les dècades, han deixat palesa la unitat lingüística. Deu ser l’única entrada de tot el diccionari que es permeten discutir.

A vegades s’escolten laments, en l’òrbita del PP català, sobre l’anomalia còsmica que pot representar que un partit que, a gairebé tot l’Estat, sol ser el primer o el segon més votat, a Catalunya faci resultats força més pobres. I bé, s’haurien de preguntar si el seu comportament en una matèria tan sensible i emocional com la lingüística no ajuda a entendre el perquè de la seva (relativa) excentricitat a la nostra arena política. La sensació continua sent que lluir hostilitat cap al català tal vegada els pot castigar aquí, però els premia allà. Un joc que deixa a un lloc ingrat, malaguanyat, als conductors del PP de Catalunya. Entenem que, calculadora en mà, algú creu que aquest operatiu els surt a compte.