Albert Rivera, després de les amenaces del coronel Alamán, argumentava que un procés democràtic de secessió seria un “cop d’estat” i la hipotètica intervenció armada, el lògic i legítim restabliment de l’ordre constitucional. S’escrostonava la closca de radicalitat democràtica amb què amagaven la condició de sicaris del nacionalisme espanyol predemocràtic en oposició a un independentisme que condiciona les seves aspiracions a una afirmació popular explícita expressada en perfectes condicions democràtiques.

La primera elecció de lideratges va ser com un càsting de reality televisiu. Calia convertir en estrella algun desconegut per sostenir el discurs de renovació d’una classe política corrupta refugiada en el “pensament únic” nacionalista. Avui, el seu improvisat líder ja fa sis anys que viu dels contribuents, i la torrentada de populisme prepolític engegada al voltant del denominat 15-M els ha arrabassat el paper d’outsiders virginals.

L’Espanya moderna, impol·lutament democràtica, garantia dels drets ciutadans i del progrés social, se’ls esmuny entre els dits, ben esmicolada a cops de corrupció, desprestigi de les institucions, inversions astronòmiques –i llunàtiques-, i catàstrofes econòmiques. Prèviament, la Constitució “de tots” esdevenia un llançagranades contra el nou Estatut. La contraposició de l’Estat de la ciutadania davant un nacionalisme català excloent se’ls en va definitivament en orris amb el capteniment d’un PP amb majoria absoluta. Mentre, els líders de Ciudadanos, freqüenten els radicalitzats mitjans de la caverna o fan de professors a l’escola d’estiu d’una organització tan poc nacionalista com la Fundación para la Defensa de la Nación Española (DENAES).

Amb les vergonyes antidemocràtiques a l’aire, amistançats amb el nacionalcatolicisme que fustiga el govern del PP per la dreta, descavalcats del populisme d’aspecte progressista, i a l’expectativa de l’evolució del PSC, han d’evitar haver de disputar-li espais a un nacionalisme espanyol més explícitament agressiu, al què, a més, deuen molts votants que tenen en préstec.

Necessiten fomentar el descrèdit de la nostra democràcia i el nostre país. Per això, en nom de la pluralitat, afirmen que la participació dels partits “separatistes” en la democràcia espanyola es deu a una (excessiva?) “generositat” del sistema. Per això, Jorge Cañas deshonora la condició de diputat i qualifica repetidament de “nazis” els seus adversaris polítics i gran part de la nostra societat civil. Per això s’erigeixen com a minoritaris defensors de les llibertats d’una “Catalunya real” ofegada sota una societat de ciutadans fanatitzats pel verí nacionalista. Només així poden defensar argumentacions i hipotètiques mesures totalitàries contra la voluntat democràtica de la societat catalana i sostenir alhora que parlen en nom de majories socials. Només així poden mantenir la ficció d’exemplaritat democràtica i no nacionalista que els separa de la ultradreta com un full de cel·lofana separa dues tifes idèntiques.