El fiscal anticorrupció Emilio Sánchez Ulled acusa Convergència Democràtica d’haver cobrat 6,6 milions d’euros en comissions pagades per Ferrovial. Comissions canalitzades a través d’algunes empreses “que s’hi van prestar” i del Palau de la Música, on l’exbenemèrit Fèlix Millet les remenava i se n’untava. Sánchez Ulled acusa de participar en la trama els tresorers Carles Torrent i Daniel Osàcar i l’exdiputat Jaume Camps, a més “d’alts responsables del partit que no han pogut ser identificats”. Ha estat el mateix Artur Mas qui s’ha encarregat de contestar aquestes acusacions, desmarcant-ne del tot el seu partit i demanant un judici àgil que aclareixi ràpidament els fets. Petició debades.

Així, d’entrada i com a tast, la desconfiança més elemental fa pensar que potser sí, que tornem a estar davant un nou cas de finançament irregular d’un gran partit. Molt més prim que el serial Gürtel, que afecta de ple del Partit Popular amb ramificacions venèries. També la prudència més elemental obliga a mantenir la presumpció d’innocència cogui a qui cogui. Encara que una enorme part de l’opinió pública n’estigui més que escaldada, de tant d’escàndol i tanta mà allargada. Perquè no hi ha una altra manera de fer que no ens porti directament al linxament i la selva.

Encara més considerant el paper de cavallers de la trista figura que correspon als fiscals. Perquè, com ha quedat clar i brut, en els darrers escàndols judicials la fiscalia ha actuat d’una manera o una altra segons l’alçada dels imputats i la categoria de les institucions que representen. D’aquesta manera, la plebs gens estupefacta ha assistit a la cerimònia de defensa fiscal d’infantes, exgovernadors del Banc d’Espanya i peixos grossos diversos que alguns magistrats han decidit acusar com si es tractés de gent de got i ganivet. La fiscalia, doncs, cada dia fa més cara de corretja de transmissió de les defenses i les acusacions del ministeri de Justícia i el govern de l’Estat. Un govern motivat i activat sempre que es tracti de disparar amb pólvora de llei o de premsa contra els gran separatista català.

I si alguna ànima càndida en té cap dubte, només ha de donar una ullada –ràpida, pot ser letal- a la premsa neofalangista o neorequeté d’ahir.  Tota ella frisava i xalava per lligar el nom d’Artur Mas a l’epítet “criminal”. Ja se sap quina pena reserven als criminals els règims que tant agraden a aquests presumptes senyors periodistes. És exactament la pena que els encantaria aplicar al darrer president de la Generalitat. Per allò de mantenir la tradició.