El culebrot d'aquest estiu és el del PSC, més ben dit, de l'espai del socialisme català. Després de molts anys ajornant la decisió, aquesta, la separació de les dues ànimes, s'acabarà imposant inevitablement. El destí del PSC pot semblar un fet menor atesa la seva situació irrellevant a la politica catalana del moment, però en la definició dels nous actors de futur, el mig milió de vots, un més, un menys, que s'ha deixat perdre l'oficialisme socialista tindrà un paper essencial.

ERC va fer el primer moviment. Els dirigents republicans saben que entre CiU i el pol en construcció al voltant de l'activisme social temptat per la politica institucional hi ha tot un món i, probablement, una majoria social que el seu partit, segons les enquestes, no acaba de conquerir. L'acord amb el partit d'Ernest Maragall va ser un assaig general exitós, però no suficient. I, fins la setmana passada, l'Ernest semblava incapaç d'atreure la diàspora del socialisme catalanista a la seva estratègia per crear un punt de trobada des d'on definir un nou projecte del sobiranisme socialista. Més per qüestions personalistas i d'oportunitat amb la vella guàrdia dels crítics que no per discrepàncies ideològiques.

La decisió d'Avancem sorprèn i reforça les tesis d'Ernest Maragall. Mentre els barons crítics han entrat a la lògica de Miquel Iceta –guanyar temps per veure que passa i explicar amb més gràcia la negació del sobiranisme, apel·lant a les frivolitats del procés en marxa-, el pas fet per Elena d'acostar-se a Nova Esquerra Catalana dóna credibilitat a la casa comuna oberta per l'ex conseller d'Educació en la seva la convicció de creure el PSC irrecuperable per la causa del socialisme catalanista.

I si l'Ernest tenia raó? És una evidència que la creació de Nova Esquerra Catalana no va ser aplaudida per la gran majoria dels sectors crítics del PSC, però el pas del temps i la manca de capacitat d'aquests sectors per trobar un comú denominador que els permeti oferir una referència sòlida a l'electorat maragallista (festejat obertament per ERC), dóna al partit de l'Ernest un aval de futur. L'argument del tempus electoral acabarà sent el factor determinant per consolidar una o altra opció per aquest univers de l'esquerra socialista i sobiranista, a saber: aproximar-se individualment o en petits grups a ERC, incorporar-se (pocs, probablement )  a la temptativa encapçalada per Ada Colau, impulsar una opció politica pròpia o seguir en el PSC gaudint del benèfic percentatge de càrrecs concedit als minoritaris. Un culebrot transcendent.