Hores d’ara ja sabem qui serà candidat/a a l’alcaldia de Barcelona pel PSC. No és un assumpte banal: Barcelona és la capital de Catalunya i és l’aparador (mundial) des del qual caldrà avançar cap a la independència. Ni que sigui donant a conèixer el tema. No és exactament això el que té al cap el PSC.

Vaig anar a un cara a cara. Sorprenent. Al marge de les característiques de cadascú –Hereu s’ha recrescut un pam i mig!-, eren dos discursos que no toquen terra. Tura viu en un univers conceptual maragallista (no és cap mal, eh), com si hagués après tot el que sap de les reunions de Govern del primer tripartit. Flota. Sembla sòlid però és pa tou.

Hereu té un discurs tècnic i perfecte que no frega la realitat de Barcelona. Ens explica des d’una “euroregió” que no ha avançat ni un centímetre en el seu mandat, fins a uns controls urbanístics que planten cara a la cobdícia del mercat: immediatament diu que els plans de Can Batlló estan en espera, i sap per què, senyor alcalde? Perquè els pisos de luxe que havien de finançar la cosa no tiren. La ciutat d’Hereu no té pobres, no té problemes de convivència, no hi ha robatoris als pisos (ara mateix, esport en alça): no li passa res. Ja m’agradaria, que Barcelona fos com és en el discurs de l’alcalde!

Els dos coincideixen que la dreta ho espatllarà tot. A Madrid hi ha barraques, diuen. I tant. Però a Catalunya, no: ni una (bé: hi ha campaments al Poblenou, senyor Hereu, des de fa un parell d’anys…). Vull dir que Barcelona patrimonialitza un afany social que de fet és català: les ciutats governades per CiU o per ERC o per la CUP fan equipaments, cohesió, integració, cultura, el que vulgueu, igualet que Barcelona.

No és aquest el problema. El problema 1 és que cap dels dos sap mirar més enllà de l'Àrea Metropolitana: el país no existeix, núvol sense matèria. El problema 2 és que, si hi posem en Xavier Trias, ens podem trobar que no té ni tan sols discurs: de tan petita, la seva Barcelona no toca una dent.