La decisió del jutge de Brusel·les en relació a Puigdemont i els quatre consellers que l’acompanyen, posa de relleu diferències significatives en l’aplicació de la llei. I faciliten comparacions entre sistemes legals i jurídics.

Els ritmes polítics i judicials no són sincrònics. Es pot ser més o menys crèdul sobre la independència del poder judicial. La tradició espanyola en aquest camp no ajuda. I tampoc ho fa la posició de la Fiscalia o el paper del Consell General del Poder Judicial. Però si imaginem i actuem com si les decisions polítiques i jurídiques seguissin exactament el mateix patró i formessin part de la mateixa estratègia ens equivocarem. Ho posarem tot al mateix sac, no sabrem reaccionar distingint situacions i generarem una reacció negativa que no ens convé. I quan dic que no ens convé no em refereixo als independentistes, que no en soc. Sinó que no ens convé a tots aquells que volem una democràcia de qualitat i que demanem respecte per la capacitat del poble de decidir sobre el seu futur en condicions adequades. Sigui en unes eleccions sense càrrecs electes o dirigents d’entitats cíviques a la presó, sigui en un referèndum que gaudeixi de les condicions exigibles quan cal decidir sobre temes complexos i que afecten a la vida de molta gent.

De fet, no han procedit de la mateixa manera l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem quan s’han encarat amb els casos del Govern de la Generalitat o en relació a la Mesa del Parlament respectivament. I ara encara s’ha vist més clar amb la decisió de la justícia belga. Hi ha hagut maneres de fer que marquen diferències. 

A Catalunya, cal dir que és preocupant que els jutges que hi actuen hagin decidit que no comptaran amb els mossos com a policia judicial. I també és preocupant que totes les associacions de jutges i fiscals, siguin del sector progressista, siguin del sector professional o conservador, hagin signat una declaració en la que en relació al conflicte polític a Catalunya defensen la vigència de l’estat de dret i desacrediten les crítiques que se’ls hi feia de manca d’imparcialitat. Podem pensar que tots són anticatalans o potser hauríem de pensar que alguna cosa no s’ha fet prou bé i que, per exemple, la llei de transitorietat, quan parlava del poder judicial, no era suficientment curosa en relació a la independència judicial que ara tant reclamem.

De la mateixa manera que es erroni seguir parlant d’Espanya com un tot, ja que hi ha sectors significatius de la població que entenen i simpatitzen amb la necessitat de resoldre democràticament el llarg conflicte català, no crec que sigui políticament raonable o convenient mantenir posicions que vegin al poder judicial com un tot monolític i homogeni.

La carta signada per intel·lectuals molt destacats de tot el món mostra el camí. Denuncien la confusió entre governar fent servir la llei, de governar des de la llei, des del dret i la justícia. I per tant, la reclamació que fan és la restauració de l’estat de dret des d’una concepció de la democràcia que no confon legalitat amb les regles estrictes i rígidament enteses. Parlen de legalitat, de legitimitat i de justícia, i del necessari equilibri entre aquestes tres elements tant necessàriament complementaris i tant allunyats molts cops. Depèn del camí que seguim tindrem més aliats o en tindrem menys.