Les dues últimes setmanes no han estat senzilles per a Ciutadans. Un simple inventari dels grans moviments a la política espanyola i catalana resulta suficient per entendre que el nou escenari és de digestió pesada: Pedro Sánchez ha arribat a la Moncloa quan les enquestes dopaven les previsions electorals d'Albert Rivera i ha confeccionat un executiu per queixalar terreny a Ciutadans -només cal observar les declaracions de Josep Borrell-; el PP ja maquina com ha de ser l'era post-Rajoy, amb tota l'erosió que això suposa per a la mercadotècnia regenadora de la formació taronja, que veu com el seu rival al centre dreta també projectarà un canvi de pell; i a Catalunya s'ha format Govern, s'ha aixecat el 155 i la supervisió financera de la Generalitat és avui una mica més laxa. Tot això en dues setmanes.

El desconcert condueix a cometre errors. Inés Arrimadas n'acumula uns quants en els darrers dies. Es va equivocar quan no va atendre la petició del president de la Generalitat per reunir-se a Palau, escudant-se en l'exhibició d'una pancarta a la plaça de Sant Jaume que evoca una realitat sense discussió: l'abús que suposa la presó preventiva dels dirigents sobiranistes. Torpedinar la reunió amb Quim Torra condueix Arrimadas a un carreró sense sortida, perquè l'aïlla encara més al Parlament, incapaç com és Ciutadans de construir cap aliança. Miquel Iceta no va refusar la invitació, ara que ha tornat a la centralitat del debat polític, per molt que tampoc combregui amb la pancarta i hagi fet giragonses amb la qüestió dels empresonats, primer reclamant un indult i després negant-ne la categoria de presos polítics. Tampoc ha declinat l'oferiment Xavier García Albiol, tant o més bel·ligerant que Arrimadas amb l'independentisme. El líder del PP ha conversat amb el president aquest dilluns a Palau, com reclama la cortesia institucional més bàsica.

Arrimadas no l'encerta amb les formes i aprofundeix en l'espiral de confrontació, sense analitzar que les coordenades no són les mateixes. Els missatges sobre la suposada intolerància de l'independentisme -alimentats amb escenes buscades com les de Vic, que sobretot lesionen les aspiracions presidenciables d'Arrimadas- no compten amb gregaris. Ciutadans, que podria haver aprofitat la bossa de vots per eixamplar les parets del partit i representar un nou unionisme a Catalunya per la deixadesa del PP, avui només és el partit que crispa el carrer. I per aquest camí trobarà pocs aliats. El PSC ja ha fet un viratge i conjuga el verb dialogar -amb més o menys credibilitat en funció de qui la pronuncia- i el PP prioritza la seva reconstrucció. Posats a sortir del clot, als populars no els va malament assenyalar la deriva dels seus principals competidors.

La desorientació de Ciutadans té un fil conductor de Madrid a Barcelona. La nova dreta està encallada com fa ben poc ho havia estat l'esquerra espanyola i l'independentisme. I observa com l'establishment econòmic, sempre proper al poder, ja no mostra tanta proximitat com quan el moment polític bufava a favor. El rodet taronja que havia d'aplanar el terreny cap a les eleccions de l'any que ve ara no avança. Rivera, que intenta definir el seu discurs d'oposició a Sánchez, i Arrimadas, massa entregada a fer de piròmana, encara busquen situar-se. Són dies de desconcert al partit. A la Moncloa i el Palau de la Generalitat farien bé d'aprofitar-ho.