El deute
«Sembla que a casa nostra hi ha qui troba que la vida està en deute amb ell, que algú, la societat o l’ordre còsmic, li ha fet una terrible ofensa, una gran injustícia que l’ha dut pel camí d’aquesta introspecció»
Ara a portada
-
Societat Més romana que espanyola: l'Església catalana, davant del Vaticà post-Francesc Pep Martí i Vallverdú
-
Internacional «Vladímir, para!»: Trump exigeix a Putin que signi ja un acord de pau després de l'atac rus a Kíiv Redacció
-
-
-
Política Un altre triple salt mortal de Sánchez: fer de la necessitat virtut amb la despesa militar Tania Tapia Díaz

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
06 de maig de 2016
A Barcelona no és normal però sí corrent que entris a una botiga i el depenent se’t quedi mirant sense preguntar-te què desitges, fent un lleu cop de barbeta com dient “què vols tu ara, plom?”. Algun cop he estat a punt de replicar-li fent el mateix, col·locant els colzes sobre el mostrador, sacsejant una mica el cap mentre alçava les celles. O, si era a una sabateria, dient-li: “doncs miri, posi’m un quilo de pastanagues, tingui la bondat”. Som una ciutat molt comercial malgrat una part dels seus comerciants actuals.
Però no és només que molts botiguers, i cambrers, taquillers, conductors d’autocar i operaris d’aeroport, tingui una nul·la traça a l’atendre el públic, sinó que és una qüestió d’actitud general, ordinària, de la nostra ciutadania. Hi ha una circumspecció, una sequedat i una grisor. Penso en això, de nou, en la meva estada d’aquests dies als Estats Units, ja a punt de tornar, comptabilitzats tots els alegres “Hey guys!”, “Have a good day!”, “Can I help you?”, “You’re very welcome” i “Enjoy!” amb que m’han acompanyat a botigues, estacions, hotels i restaurants, molt particularment a Califòrnia, on “tothom té un somriure a punt”, com ens deia una amiga de Los Ángeles. I després que a l’aeroport de Chicago, el senyor policia, havent-me fet passar per un control de metalls amb els braços aixecats com si fos a una roda d’identificació de terroristes, m’hagi acomiadat amb un molt educat “Tingui un bon viatge, senyor”.
Sempre Sir per aquì i Sir per allà, com a França, on tothom és madam i monsieur i sempre t’estan desitjant una “bonne soirée”, mentre que a Barcelona saludes amb un bona nit i sovint no et diuen ni ase ni bèstia. Al·legacions a la cordialitat nord-americana n’hi pot haver a cabassos, esclar: que és un automatisme, que els somriures són de cartró-pedra, que ho fan per la propina… Però sempre serà millor, i més agradable, l’automatisme de la bona educació i del somriure que l’automatisme de la cara de pomes agres, la profunditat fingida i el semenfotisme, i cada cop em sembla més que aquesta mena de comportaments diu molt d’un poble, de la seva actitud a la vida i del seu estat d’ànim. I un país que no ha sabut, o volgut, incorporar aquest saber estar al món, ja sigui a través de l’escola com de la família, és un país no del tot reeixit, un país a mig fer, constret.
Sembla que a casa nostra hi ha qui troba que la vida està en deute amb ell, que algú, la societat o l’ordre còsmic, li ha fet una terrible ofensa, una gran injustícia que l’ha dut pel camí d’aquesta introspecció, d’aquesta angoixa metafísica que només ell comprèn, i que el fa aspre, opac. I és una pena, perquè mentre continua capficat amb els seus comptes pendents amb l’existència, que hi són essencialment dins del seu caparró, el món continua girant i, ben lluny, algú té disposat per a ell un sonor, radiant, gens provocador encara que li ho pugui semblar, “Have a good day”.
Però no és només que molts botiguers, i cambrers, taquillers, conductors d’autocar i operaris d’aeroport, tingui una nul·la traça a l’atendre el públic, sinó que és una qüestió d’actitud general, ordinària, de la nostra ciutadania. Hi ha una circumspecció, una sequedat i una grisor. Penso en això, de nou, en la meva estada d’aquests dies als Estats Units, ja a punt de tornar, comptabilitzats tots els alegres “Hey guys!”, “Have a good day!”, “Can I help you?”, “You’re very welcome” i “Enjoy!” amb que m’han acompanyat a botigues, estacions, hotels i restaurants, molt particularment a Califòrnia, on “tothom té un somriure a punt”, com ens deia una amiga de Los Ángeles. I després que a l’aeroport de Chicago, el senyor policia, havent-me fet passar per un control de metalls amb els braços aixecats com si fos a una roda d’identificació de terroristes, m’hagi acomiadat amb un molt educat “Tingui un bon viatge, senyor”.
Sempre Sir per aquì i Sir per allà, com a França, on tothom és madam i monsieur i sempre t’estan desitjant una “bonne soirée”, mentre que a Barcelona saludes amb un bona nit i sovint no et diuen ni ase ni bèstia. Al·legacions a la cordialitat nord-americana n’hi pot haver a cabassos, esclar: que és un automatisme, que els somriures són de cartró-pedra, que ho fan per la propina… Però sempre serà millor, i més agradable, l’automatisme de la bona educació i del somriure que l’automatisme de la cara de pomes agres, la profunditat fingida i el semenfotisme, i cada cop em sembla més que aquesta mena de comportaments diu molt d’un poble, de la seva actitud a la vida i del seu estat d’ànim. I un país que no ha sabut, o volgut, incorporar aquest saber estar al món, ja sigui a través de l’escola com de la família, és un país no del tot reeixit, un país a mig fer, constret.
Sembla que a casa nostra hi ha qui troba que la vida està en deute amb ell, que algú, la societat o l’ordre còsmic, li ha fet una terrible ofensa, una gran injustícia que l’ha dut pel camí d’aquesta introspecció, d’aquesta angoixa metafísica que només ell comprèn, i que el fa aspre, opac. I és una pena, perquè mentre continua capficat amb els seus comptes pendents amb l’existència, que hi són essencialment dins del seu caparró, el món continua girant i, ben lluny, algú té disposat per a ell un sonor, radiant, gens provocador encara que li ho pugui semblar, “Have a good day”.