"No tinc sensació de Nadal". En els darrers dies, he ensopegat molt amb aquesta frase que teixeix un fil conductor entre totes aquelles persones que veuen un espectacle de llumetes al carrer buit de significat. Que pugen i baixen del metro amb les seves cabòries al marge de si avui és el primer o el darrer dia de l'any. Que van pel carrer amb el somriure o la tristesa presa d'una mascareta aliens a la hiperactivitat comercial de darrera hora i que potser, de cop i volta, se n'adonaran que no tenen raïm per a aquesta nit. O que, atrapats a les urpes d'òmicron, s'acomiadaran del 2022 refugiats a l'habitació de casa o, malauradament, d'un hospital. 

Com si d'un parèntesi emocional es tractés, la pandèmia ens ha immunitzat -encara més- a les situacions excepcionals, algunes d'elles fruit de les convencions socials i d'altres de sobrevingudes per un context insòlit. La nostra capacitat de sorprendre'ns -per a bé i per a mal- és cada vegada més limitada i potser l'entusiasme acaba quedant en mans dels més vocacionals. Probablement, tot plegat ens ha sacsejat més del que expressem o del que detectem i cadascú ho canalitza de forma diferent, i a voltes antagònica. Uns des de l'apatia i la resignació, altres des de l'angoixa o bé des de la indiferència. També hi haurà qui utilitzi com a protecció fer veure que res del que està passant està passant. L'autoengany com a mètode de supervivència. 

Vivim en un món tan poc procliu a escoltar-nos per dins, tan tirà d'allò immediat, que ni tan sols ens permetem a nosaltres mateixes frenar per sentir. I això fa que engolim diàriament cabassos de tragèdies i d'injustícies sense cap fiblada interna. El sistema està preparat perquè no ens donem permís per a la tristesa, per a la ràbia, per a la indignació, per a la melancolia, per fer-nos preguntes, per intentar-nos respondre. Anem passant pantalles vitals amb la mateixa destresa amb què els nostres dits llisquen per les pantalles dels mòbils, aparells aliats d'aquesta mena d'anestèsia general. Només mirant els 21 mesos que portem a les nostres espatlles és suficient per adonar-nos de la bestiesa inimaginable que ens ha colpejat com a societat a tots els nivells.

Permetem-nos, si ens cal, no tenir sensació de festes. Permetem-nos fer la digestió en un món que pretén dictar-nos per la llei de l'embut quan hem d'estar alegres i quan no. O, per contra, busquem l'escletxa necessària dins del context pandèmic si el cos ens demana celebrar que, simplement, som aquí o esprémer qualsevol instant de felicitat. El més preocupant no és com ens sentim, perquè cadascú tindrà les seves raons i el seu historial per justificar-ho, sinó que directament no sentim. I que aquest bloqueig, accentuat per les abraçades suspeses i el contacte manllevat, sigui tan col·lectiu que no siguem capaços de reaccionar ja no només a l'excepcionalitat conjuntural, sinó a l'excepcionalitat estructural, la que es perpetua amb pandèmia i sense pandèmia. 

Portem una mascareta a la boca, però no oblidem que continuem tenint veu. I també ulls per mirar al nostre voltant i ser conscients que convivim amb altres virus contra els quals nosaltres podem ser vacuna. Retrobem-nos i connectem-nos de cos endins, perquè és el ressort per fer xarxa amb aquells que ens envolten i que necessiten saber que hi som. No té sentit fer en una sola nit balanços d'any i quedar-nos atrapats en guanys i pèrdues o en fites i frustracions si la resta anirem a lloms d'un Shambala que fa que la nostra petjada sigui asèptica i fugaç. Avui, res acaba ni res comença. Simplement, prenguem les regnes del dia 366 perquè allò ordinari és, moltes vegades, el més extraordinari de les nostres vides.