Dijous vaig viure una emoció intensa al Parlament de Catalunya. No solem casar les institucions amb les emocions, fins i tot sovint ho veiem com antagònic i incompatible, com l’oli i l’aigua. Si és institucional, deu ser avorrit i burocràtic; si és emocional, no pot entrar en el món rigorós i contingut de les institucions. Són mons diferents i irreconciliables, pensem. Bé, tant és; el cas és que ahir em vaig emocionar quan vaig veure el parlament, el meu parlament, votant a favor de la llibertat del meu país.

Ja ho sé, no hauria de ser tan estrany, el parlament d’un país hauria d’estar sempre al costat de les llibertats nacionals. Però el cert és que aquesta sensació intensa, la que es deriva de veure els representants de la sobirania posant-se d’acord –no pas tots, però sí una majoria molt àmplia-, per defensar el dret a escollir el propi futur, i donant suport a un referèndum cívic que tradueix exactament això en una pràctica al carrer, aquesta sensació intensa de defensa del país i de dignitat nacional, és cara de veure.

Potser hi ha un precedent no gaire llunyà, que seria l’aprovació de l’Estatut de Catalunya el 30 de setembre del 2005. També allò em va produir, ens va produir a molts, un calfred de decència col·lectiva. Però en aquest cas, per dos motius, la vibració m’ha arribat amb més força. D’una banda, perquè l’itinerari dissortat que va seguir l’Estatut a partir d’aquella data ha acabat aigualint, per desgràcia, el record d’aquella jornada de comunió. I el segon motiu és que jo, aquesta vegada, era present a l’hemicicle i estava del tot implicat en el que es debatia i s’acordava.

Per primera vegada, doncs, he assistit a un ple on he tingut la impressió que es parlava de coses de primer rang. Democràcia, dret a decidir, deures i obligacions, llibertats... En l’aire es podia tallar la densitat de les discussions, acalorades, i tots teníem clar que en aquella mitja hora de debat s’estava dirimint una part vital del futur del país. Les posicions eren clares, les apostes eren transparents, i el vot era molt nítid. En acabat, un resultat folgat i indiscutible; la cambra aprovava de forma aclaparadora el dret a determinar-se lliurement i donava suport al referèndum sobre la independència de Catalunya que la societat civil ha convocat per al 10 d’abril.

Dijous, vaig sentir que els meus polítics eren meus; que feien la feina que la gent els demanava; que no defugien ni les grans qüestions ni les conviccions; que estaven a l’altura del país i que hi veien més enllà dels respectius nassos. A la majoria de la cambra s’hi respirava generositat i patriotisme. Em vaig sentir orgullós de ser català i de tenir un parlament com aquest. Sí, entesos, ja sé que al cap de no res tornaran a arrencar les disputes parroquianes i les acusacions mútues de sempre. Però la joia d’aquest dijous no me la treu ningú. Aquest dia que alguns vam viure institucionalment compensa una colla de decepcions. Tant de bo en visquem molts més, de dies així. Tant de bo algun dia puguem compensar totes les decepcions. Totes. Tant de bo.