Soraya Sáenz de Santa María s'assembla a Peppa Pig, però en realitat és el general Douglas MacArthur. En l'edat de la "post-veritat" ara resulta que de cop el govern del Reino de España ha decidit regalar-nos diàleg. Ah, gràcies. Novembre de 2016, no cal posar-nos en context, però bé: la majoria dels catalans volem una república catalana per organitzar millor i més justament la nostra societat. Diuen, diuen, diuen a Madrid que ara amb una millora de finançament i escriure en algun lloc que Catalunya és una "nació cultural" s'ha acabat el bròquil.

A Madrid es miren massa el melic i s'han quedat amb Felipe i Aznar. Perquè el Partit Demòcrata no vol tornar a ser la vella CiU, com voldrien allà i alguns d'aquí. No han entès res. Al Partit Demòcrata els cants de sirena ja no arriben ni arribaran, no els volen sentir, i menys aquests tan passats de moda, tant del PSC del tripartit. I a ERC tres quarts del mateix, òbviament. I Junts Pel Sí encara avui representa la majoria d'aquest país. No és la CUP. No ho oblidem.

Així doncs, Soraya, el diàleg no es compra, el diàleg es fa, i com el sexe de certa qualitat és cosa de dos. Anant fent proclames no s'arriba enlloc. Hem llegit en diaris de Barcelona que la vicepresidenta espanyola més poderosa de la Història ja va parlant amb el vicepresident Junqueras -perquè el president Puigdemont és un cafre, es veu- i que amb l'aterratge d'Enric Millo com a virrei el diàleg ja està al caure. Soraya posa el diàleg. Ei, cap problema, la casa és gran i hi ha camí per córrer. Llàstima, no podrem jugar al basar com si fóssim el PNB: aquí ja fa temps que hem fet les maletes i només ens interessa l'hora a la que surt el tren.

A MacCarthur se li atribueix la dita: "A la guerra no hi ha substitut per la victòria". I en això Sáenz de Santamaría és igual. Ella només pot guanyar. Aquest mandat, després de l'any vergonyant de la política espanyola, serà el de 'solucionar' la qüestió catalana. Que tot quedi com està. Després de Pepe Gotera de ministre de l'Interior, ara la responsable del CNI ens posarà en solfa. Vol passar per sobre nostre, i vol que aplaudim. El Partido Popular ha decidit fer el mateix que ha fet fins ara, laminar-nos, però amb un somriure. Una versió amb corbata casposa del socialisme plural que tan bé encarnen Ibarra, Leguina, Chacón, Bono, Batet o Díaz.

El diàleg va molt bé, cregui'm. Ahir mateix, el portaveu del grup del PP al Congrés, Rafael Hernando (un home molt dialogant conegut per les seves injúries i intents d'agressió), va titllar de "molt desafortunada" la decisió de reservar en el pressupost de la Generalitat una partida de 5,8 milions d'euros per a l'organització d'un referèndum al setembre del 2017. Té raó el serrell franquista d'Hernando: així no es pot dialogar. Què vol dir això de tenir idees pròpies? Catalunya vol crear un impost de begudes amb sucre, doncs Montoro crea abans la taxa per evitar-ho. Molt dialogat tot.

Espanya, ja s'ha passat l'arròs, i per si de cas poseu alguna cosa millor que l'arxiduquessa d'Olivares i advocada de l'Estat. Diàleg sí, però per anar posant data per estrenar la nostra república.