
ARA A PORTADA
-
-
Front comú de Catalunya i el País Basc per aconseguir l'oficialitat de les llengües a Europa Lluís Girona Boffi
-
-
Cristóbal Montoro i vuit més: la llista de ministres imputats de José María Aznar Lluís Girona Boffi
-
Montoro es dona de baixa del PP després de ser acusat de beneficiar empreses gasistes quan era ministre Redacció

- Pep Martí i Vallverdú
- Redactor de Política a Nació
La particular dificultat que té la dreta de l'Espanya profunda amb el diàleg ja es va manifestar durant els dies previs al debat d'investidura d'Alberto Núñez Feijóo. L'intent d'aquest de trobar algun tipus d'interlocució amb Junts que fes si més no imaginable la investidura va donar lloc a moments indescriptibles. I, de fet, va generar fins i tot crispació interna en el PP entre els qui defensaven conversar amb els de Carles Puigdemont i els qui s'indignaven. Semper, que es va acostumant a navegar entre el que ha de dir i el que li agradaria dir, va concloure que es tractava tan sols de "dialogar, no negociar". Cosa curiosa enmig de la cursa d'un candidat a la investidura. Com es pot dialogar per buscar uns vots imprescindibles sense negociar?
Passen les dècades i dialogar amb l'altre continua sent agosarat i esgotador en la política espanyola. La idea d'Espanya no és negociable i tot intent d'obertura amb l'altre és vist com un anatema. Una de les coses interessants de la Transició -que també va tenir elements positius- és que, durant un temps, es va parlar molt i bastants dirigents polítics van haver de reescriure part de la seva biografia. Només cal recordar el gest de Manuel Fraga presentant Santiago Carrillo al Club Siglo XXI.
Durant anys i anys es va poder escoltar allò de "sense violència es pot parlar de tot". És cert que, quan va convenir, tot un Aznar es va prestar a "conversar amb l'MLNV". I potser hauríem vist escenes avui impensables si les circumstàncies i la intel·ligència política, també de l'esquerra abertzale, haguessin forçat un acord de pau. El que és segur és que avui Aznar diria unes altres coses d'Arnaldo Otegi.
Quan Aznar va autoritzar els contactes amb ETA es vivia una situació particular. La dreta havia tornat al govern després d'una llarga etapa de governs socialistes. Hi havia un intent de presentar una imatge diferent del que era el PP. Però la dreta nacionalista espanyola ha tornat a l'immobilisme i la intolerància de sempre. A més, els aires que venen de fora justificaran encara més, probablement, la deriva il·liberal del conservadorisme espanyol.
La idea de diàleg que preval des del PP serà la d'aquell contraste de pareceres entre les famílies del règim en què alguns volien reduir les discrepàncies internes dins del franquisme. En l'actual estat de crispació, impulsada des de la dreta espanyola, el diàleg és l'última opció. En bona part perquè predomina en els rengles conservadors una idea essencialista de la nació, incompatible amb la convivència amb altres identitats. I sobre les essències no hi ha diàleg possible. Per la dreta nacionalista espanyola, sense violència tampoc es pot parlar de res.
Nascut a Barcelona el 1964, forma part de Nació des del 2015. Llicenciat en Filosofia i Lletres (Història Contemporània) per la UAB. Va estar molts anys al setmanari El Triangle, on va escriure bastant sobre temes d'Església. Abans, havia treballat a l'Arxiu Central del Departament de Governació. Ha escrit una biografia d'Antonio Maura (Ediciones B), una de breu de Josep Tarradellas (Fundació Irla), una història del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona i un recull d'entrevistes fetes a Nació (Catalunya, cap on vas?). El darrer llibre ha estat Els que manen, amb Miquel Macià, sobre 50 nissagues catalanes amb poder.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.