La reacció de la dreta espanyola a la trobada a Suïssa de les delegacions de Junts i el PSOE, en el marc dels acords que van facilitar la investidura de Pedro Sánchez, ha reiterat la concepció que té el principal partit del bloc conservador de conceptes com diàleg i negociació. "Vergonya" va ser la paraula més emprada, tant pel portaveu, Borja Sémper, com per l'expresident José María Aznar, que darrerament sembla ser qui escriu les capçaleres dels missatges que després Gènova entona.

La particular dificultat que té la dreta de l'Espanya profunda amb el diàleg ja es va manifestar durant els dies previs al debat d'investidura d'Alberto Núñez Feijóo. L'intent d'aquest de trobar algun tipus d'interlocució amb Junts que fes si més no imaginable la investidura va donar lloc a moments indescriptibles. I, de fet, va generar fins i tot crispació interna en el PP entre els qui defensaven conversar amb els de Carles Puigdemont i els qui s'indignaven. Semper, que es va acostumant a navegar entre el que ha de dir i el que li agradaria dir, va concloure que es tractava tan sols de "dialogar, no negociar". Cosa curiosa enmig de la cursa d'un candidat a la investidura. Com es pot dialogar per buscar uns vots imprescindibles sense negociar?

Passen les dècades i dialogar amb l'altre continua sent agosarat i esgotador en la política espanyola. La idea d'Espanya no és negociable i tot intent d'obertura amb l'altre és vist com un anatema. Una de les coses interessants de la Transició -que també va tenir elements positius- és que, durant un temps, es va parlar molt i bastants dirigents polítics van haver de reescriure part de la seva biografia. Només cal recordar el gest de Manuel Fraga presentant Santiago Carrillo al Club Siglo XXI. 

Durant anys i anys es va poder escoltar allò de "sense violència es pot parlar de tot". És cert que, quan va convenir, tot un Aznar es va prestar a "conversar amb l'MLNV". I potser hauríem vist escenes avui impensables si les circumstàncies i la intel·ligència política, també de l'esquerra abertzale, haguessin forçat un acord de pau. El que és segur és que avui Aznar diria unes altres coses d'Arnaldo Otegi. 

Quan Aznar va autoritzar els contactes amb ETA es vivia una situació particular. La dreta havia tornat al govern després d'una llarga etapa de governs socialistes. Hi havia un intent de presentar una imatge diferent del que era el PP. Però la dreta nacionalista espanyola ha tornat a l'immobilisme i la intolerància de sempre. A més, els aires que venen de fora justificaran encara més, probablement, la deriva il·liberal del conservadorisme espanyol. 

La idea de diàleg que preval des del PP serà la d'aquell contraste de pareceres entre les famílies del règim en què alguns volien reduir les discrepàncies internes dins del franquisme. En l'actual estat de crispació, impulsada des de la dreta espanyola, el diàleg és l'última opció. En bona part perquè predomina en els rengles conservadors una idea essencialista de la nació, incompatible amb la convivència amb altres identitats. I sobre les essències no hi ha diàleg possible. Per la dreta nacionalista espanyola, sense violència tampoc es pot parlar de res.