Sempre he tingut un gran respecte pel PSUC i per tot el que va significar, sobretot durant la llarga nit del franquisme: un partit d’esquerres i nacional, interclassista i de fronteres molt àmplies, capaç d’aplegar en el seu si sensibilitats i punts de vista molt diversos. No era, només, el partit dels comunistes catalans, sinó el referent de molts catalans progressistes, no necessàriament comunistes, un partit atractiu per al món de la cultura, els treballadors, les classes mitjanes i sectors emprenedors. En fi, un partit polièdric, d’aquells que tanta falta faria en el moment present. Nascut com a fruit i expressió de la diversitat, sempre va ser divers en el seu interior i, excepcionalment, fou l’únic cas, a la III Internacional, en què per un mateix estat hi havia dos partits representats: el PSUC i el PCE, com a expressió de dues realitats nacionals distintes. Quan, a Espanya, els comunistes miraven cap a la URSS i el bloc de l’est, a Catalunya, el PSUC mirava, sobretot, cap a Itàlia... Aquesta història i la fascinació que sempre va produir en mi un personatge com Josep Solé Barberà, deuen explicar perquè, el 15 de juny de 1977, el primer cop a la vida que molts vam poder anar a les urnes, el meu vot, a Tarragona, va ser per al PSUC. Recordo dos casos que em van sorprendre: un amic i dirigent del moviment camperol, llavors al PSUC, en demanar-li jo, que llavors militava al PSAN, com és que era del PSUC, em va respondre: “Home, sóc pagès i catalanista, on vols que militi?”. Anys després, J.M.Güell, un dels grans traductors del rus al català, botiguer i regidor psuquero a l’ajuntament de Tarragona, va contestar-me amb la mateixa naturalitat que el pagès, el perquè de la seva adscripció partidista: “És que jo tota la vida he estat catalanista”...

Ja sé que el PSUC no és, exactament, ICV, que hi ha Esquerra Unida i Alternativa i altres referents menors que en reclamen l’herència, i antics militants presents en totes les sigles catalanes de tradició democràtica, absolutament totes llevat, potser, d’UDC. Però la propietat legal i, en certa manera moral del PSUC, resideix, sobretot, a ICV. Per això he seguit amb atenció els darrers acords d’aquesta formació, aprovats aquest darrer cap de setmana. El PSUC va ser clau en la formació de l’Assemblea de Catalunya, la gran plataforma unitària contra la dictadura, i en la socialització democràtica del dret a l’autodeterminació. Amb CiU van votar favorablement a la resolució aprovada pel Parlament el 1989, presentada per ERC i que jo vaig tenir l’honor de redactar, favorable a l’autodeterminació de la nació catalana. Sempre, doncs, han figurat, sense cap vacil·lació, al costat de la defensa de les aspiracions nacionals catalanes i, sempre també, han tingut, en el seu interior, un corrent independentista: des del fundacional Partit Català Proletari fins als companys de Nacionalistes d’Esquerra que no van entrar a ERC. I d’altres, independentistes de tota la vida, que sempre han militat primer al PSUC i després a ICV, sense adscripcions anteriors.

ICV ha aprovat la seva aposta per una Catalunya com a estat lliure associat a una Espanya plurinacional. Sempre com a pas transitori, previ a la independència, la fórmula d’estat lliure associat ja l’havia emprada jo mateix a principis dels anys norantes i, el 1999, Jaume Renyer havia dirigit l’equip redactor de l’”Avantprojecte d’Estatut Nacional de Catalunya” que, quatre anys després, Joan Ridao i Raimon Escudé convertien, sempre com a ERC, en “Projecte de Constitució de l’Estat Lliure de Catalunya”. La cosa, doncs, ja ve de lluny i no només té Puerto Rico com a referent... No cal dir que, aquelles bones intencions d’anys enrere, mai no van convertir-se en realitat. Davant l’actual debat sobiranista,  ICV, legítimament preocupada per conservar un espai d’influència a la Catalunya progressista, i davant el temor que segons quins passos puguin ser titllats de seguidisme de CiU, ha optat per marcar-hi distàncies, per por de perdre pistonada per la seva esquerra i, sobretot, davant dels nous competidors mediàticoelectorals. En certa manera, és l’error durant anys d’un PSC incòmode amb el país perquè aquest el governava CiU i intentava apropiar-se’l. Renunciant a fer-se’l també seu, de fet, acabaven regalant-l’hi del tot.

Però l’opció que ha pres ICV té un perill molt greu per a aquesta formació. Pot ben bé passar-li com al PSC que, dedicat durant dècades a una mena de sobreprotecció dels catalans metropolitans, a qui en tot moment recordaven els seus orígens immigrants, se’ls escapi la percepció que, després d’anys i panys, un ja és i se sent del lloc on viu, parli el que parli, i que res no emprenya i discrimina tant com que t’estiguin recordant, a cada moment, que vas venir d’un altre lloc. Per això ha nascut Súmate, així com tants corrents sorgits del socialisme català, i l’èxit de la transversalitat social de l’ANC, on no es pregunta a ningú d’on ve, sinó que es comparteix el goig de saber que es va cap al mateix lloc. El perill de ser més papistes que el papa pot comportar que no sols es perdin els bous pel camí, sinó també les esquelles. No cal ser un expert en ciència política per adonar-se que, els successius 11 de setembre, qui sortia al carrer a manifestar-se era el poble, les classes populars, les capes mitjanes, els treballadors, assalariats, autònoms, funcionaris, petits empresaris de la ciutat i del camp: la gent.

El pitjor que li pot passar a ICV és que, per por de quedar situats al costat del “nacionalisme petitburgès” com en deien abans els detractors, siguin vistos com el darrer baluard d’Espanya a Catalunya, al costat del PP, C´s i, ai las, el PSC. L’Estat espanyol mai no acceptarà la seva conversió en quelcom diferent al que ara és: mononacional, monolingüe i monocultural. No hi ha més cera que la que crema i sempre ha cremat la mateixa. Ja entenc que ICV ha de procurar arribar fins al final del procés, fins al moment decisiu, procurant no perdre gent pel camí. Ho entenc. Per això valoro i molt que deixin clar que, en el cas que Espanya es negui al diàleg necessari per a fer possible l’exercici del dret a l’autodeterminació a les urnes, en aquest cas no rebutjarien la sortida de la independència. Pot passar, però, si la decisió es pren massa tard, que la majoria de la gent ja hagi triat una altra via que no tingui res a veure amb l’esperança inútil d’una evolució democràtica espanyola en la línia de la plurinacionalitat impossible i, doncs, que ja hagi desconnectat emocionalment no sols d’Espanya, només, sinó també d’ICV. És un dilema, clar, però hi ha moments en la història en què cal ser valents. I la decisió presa per Raül Romeva és símptoma ben clar del que dic.

He estat rellegint, per a fer aquest article, els textos que, amb el nom de “Desperta´t Catalunya” escrivia, des de la clandestinitat, el secretari general del PSUC, Joan Comorera, al qual defensà davant els tribunals franquistes un independentista tan de pedra picada com l’advocat i historiador Josep Benet, també cerverí. Escrivia Comorera, llavors que la composició demogràfica de la societat catalana era tan diferent a l’actual: “Som catalans per naturalesa, espanyols per coacció”.  Avui que no discutim una qüestió d’identitat, sinó de sobirania, de poder polític, no tinc dubtes sobre el costat on s’arrengleraria Comorera, director que fou, per cert, del setmanari independentista de Buenos Aires “Nación Catalana”, el 1923, el primer editorial del qual es titulava sense embuts: “Queremos la independencia de Cataluña”. És molta la gent d’esquerres convençuda que els canvis socials i democràtics que el país necessita són més fàcils d’aconseguir en un nou estat, com  la Catalunya independent, que no pas en un estat vell i ranci com l’Espanya de sempre, hi mani qui hi mani, i per això defensen la independència, no perquè siguin nacionalistes, sinó perquè se senten, són, se saben, nacionals d’un país concret, que faran millor que el de la terra d’origen dels seus avantpassats i millor que la Catalunya d’avui.

Fa poc, en un lloc tan inesperat com és la barra d’un bar, vaig trobar-me un amic de fa molts i molts anys, del PSUC i d’ICV de tota la vida, antic diputat, antic regidor, antic dirigent. Comentant la jugada em va explicar l’anècdota següent, que  no em puc estar de reproduir. El 9-N, el meu amic presidia una mesa electoral en un barri obrer metropolità, d’aquells de llarg i profund arrelament del PSUC de tota la vida. Va quedar agradablement sorprès en veure que acudien amb la papereta a la mà antics companys de lluita, els quals van celebrar també amb alegria evident, la trobada: “Chiquillo, pero que haces tu por aquí, qué ilusión verte!”. El meu amic, com és lògic, va preguntar-los què havien votat aquells companys de més de 70 anys,  fregant o superant la vuitantena alguns, castellanoparlants, obrers, antics comunistes, antifranquistes, demòcrates: “Hombre, pues , Sí-SÍ, claro!”. Doncs, això...