"La crisi porta el populisme, definitivament, perquè les elits no tenen solucions". Fins i tot Steve Bannon, l'ideòleg que va conduir Donald Trump fins a la Casa Blanca amb un missatge que criminalitzava la immigració de molts dels problemes de l'home blanc, admet que les receptes que ara escampa per Europa no tindrien el mateix rendiment en un escenari de bonança econòmica per a les classes més desprotegides i d'impacte reduït del fenomen migratori. Pel continent hi bufen vents de simplificació dels missatges, inflamats a la recerca de viralitat i rèdits electorals. Són discursos moltes vegades falsos, que troben escletxes davant l'absència de respostes sòlides de les administracions. I, fins i tot quan l'administració respon, el populisme es propaga amb més rapidesa que les solucions complexes. La precampanya de les eleccions espanyoles és un bon exemple de la distorsió que hem de gestionar.

En aquest context preelectoral, el Govern va liderar dilluns una iniciativa rellevant per afrontar un debat "responsable" sobre la immigració, que és matèria primera dels discursos populistes. Amb la complicitat dels grups parlamentaris -tots-, d'associacions municipalistes, entitats socials i col·lectius que representen persones migrades es va plasmar un acord per "basar visions, opinions i missatges sobre la immigració en dades disponibles i contrastables i no en percepcions subjectives ni en dades tretes de context". L'entesa és saludable en ple degoteig d'episodis de racisme i amb la campanya a la cantonada, marcada pel protagonisme de Vox i el desplaçament cap a la dreta de les propostes de PP i Ciutadans, poc curoses amb el fenomen migratori.

L'extrema dreta ha empeltat l'acció de tot el front conservador, que ja s'atreveix a plantejar mesures poc edificants, com endarreriments en l'expulsió de dones immigrants si donen en adopció el seu nadó, verbalitzada per Pablo Casado. El precinte dels pactes socials sembla haver-se trencat i no és senzill restituir-lo. L'abundància de missatges que assenyalen els mals de la immigració massiva tenen porositat en la ciutadania i fan impracticable que la política afronti debats rigorosos sobre qüestions que ens afecten a tots. Com discutirem de la sostenibilitat de l'estat del benestar, en un context de descens de la natalitat, si l'altaveu que sona més alt és el que adverteix que la nostra societat està en perill per l'onada migratòria?

Perquè d'onada migratòria n'esperem una altra -l'Institut Nacional d'Estadística apunta que l'Estat rebrà 250.000 immigrants de saldo net cada any en la pròxima dècada-, i seria convenient atendre-la en les millors condicions, perquè ens convé. Per la dimensió de les dades, iniciatives corals com la impulsada per la Generalitat és tan encomiable com cosmètica, perquè entre l'acord de bona voluntat i el desplegament de les polítiques socials que ens faran falta en els anys que venen hi ha una distància oceànica. Ramon Aymerich advertia el 17 de març a La Vanguardia dels reptes que ens exigirà la nova remesa d'immigració. Encertava el periodista quan recordava que en la dècada del 2001 al 2010 Catalunya va assumir l'arribada d'un milió de persones migrades i que, en aquell moment, l'administració va anar a remolc dels fets, també en les inversions en educació, habitatge, sanitat i serveis socials. Als poders públics no els poden sorprendre els nous pronòstics, per bé que no disposin ara dels recursos requerits per a una tasca titànica, amb fort impacte en les grans àrees urbanes.

Catalunya va atendre l'anterior onada migratòria amb pau social -els incidents van ser puntuals malgrat les enormes desigualtats existents-, un balanç que s'entén per les inversions públiques desplegades, el paper dels moviments socials i l'escassa força del missatge xenòfob. Els elements són substancialment diferents en l'actualitat. Els governs són avui més dèbils -a Espanya i Catalunya-, els recursos no són abundants i el populisme ha trobat una autopista arreu d'Europa. La situació, per tant, resulta més adversa. Els pactes que ens hem d'exigir requereixen una transcendència major que fotografies de bona voluntat. Ho hem de reclamar a la política i seria lògic que el periodisme acompanyés en l'exercici de responsabilitat. Però ja sabem que al sistema polític hi ha múltiples fuites i el periodisme, també en aquest país, és un cas.