Hi ha moltes expressions que al·ludeixen a les ruptures sense solució de continuïtat, en les que es genera un nou estat que difícilment pot assentar-se en l’anterior. La física parla de “salts quàntics”, i a la història de la ciència es parla de “revolucions paradigmàtiques”... Hi ha moments en què seguir dins d’un mateix marc porta a un carreró sense sortida i cal fer un abrupte canvi de perspectiva per entomar la solució a un repte.
Aquesta no és altra que la situació en què es troba, per un costat, l’independentisme i, per l’altra, les esquerres. En breu, l’independentisme ja no pot aspirar, en el curt termini almenys, a aconseguir que els seus plantejaments siguin majoritaris continuant amb el mateix marc d’anàlisi del 2017. No, el momentum ha passat, ja no es pot “aplicar el mandat de l’1-O”, però tampoc seguir defensant que no cal ser nacionalista per defensar la independència, com promovia el concepte del dret a decidir. Sí, tot això era factible en la Catalunya d’abans del 2017, ara ja no.
Ara, la millor forma de lluitar a favor de la independència és posant l’1-O en un pedestal, com una de les fites polítiques més destacades de la història recent d’aquest país, i treballar per enfortir la nació. Que vol dir lluitar per reforçar tots els elements d’identitat i cohesió social d’aquest poble dins del marc on ens trobem, enfortint tant com sigui possible l’autogovern dins de l’estat espanyol. I esperar que el reforç de la identitat nacional trobi una nova finestra d’oportunitats històrica -potser més d’hora que tard- que permeti replantejar l’objectiu de la independència.
En el context històric actual, lluitar per la independència és fer front comú per treballar en la renacionalització del país, assumint la seva realitat a data de 2025. I assumint les correlacions de forces dins del país, a l’estat, i en el context internacional. No es tracta de renegar de l’objectiu de l’estat propi, es tracta de no proclamar-lo dia sí i dia també si això significa posar pals a la roda a qualsevol recurs o palanca nacionalitzadora. La millor forma de ser independentista avui és deixar de ser-ho en la forma que aquesta lluita va prendre entre el 2010 i el 2017. Llegir la història és això, mudar formes per defensar amb més força el fons. Que no ens perdi l’estètica, que deia aquell.
En similar atzucac es troben les esquerres, en general. Si continuen defensant la seva manera de fer pre-Trump -per dir-ho ràpid- no tenen cap possibilitat d’èxit. Les classes populars ja no s’empassen que la globalització és bona per se, que encara que les fàbriques marxin i els deixin a l’atur, noves empreses i oportunitats, lligades a les noves tecnologies, els portaran sous més alts. Les classes populars han callat massa temps davant del llenguatge políticament correcte que els fa passar com si fossin uns immorals decadents quan afirmen que hi ha homes i dones, i que qui vulgui ser diferent que ho sigui, però sense imposar llenguatges ni el desgavell de competicions esportives on cossos d’antics homes (ara dones trans) poden competir amb dones en peu d’igualtat. I tampoc s’empassen que per poder lluitar contra el canvi climàtic han de deixar de treballar amb la seva furgoneta atrotinada, que ja els agradaria canviar si la butxaca ho permetés. I no, no són ells els causants de la pol·lució quan van una vegada a l’any de vacances, en un cel solcat per avions plens d’executius que viatgen un cop per setmana.
Ja s’han afartat que els seus, les esquerres, ni els mirin a la cara. I no els reconeguin. Que sembli que s’avergonyeixin d’ells. I es tiren als braços de qui mostra un bri d’empatia pels seus problemes i els regala una escletxa d’esperança, encara que estigui farcida de notícies falses i actituds extremes i xenòfobes. No, sovint no s’identifiquen amb els estirabots, però per fi troben algú que diu les coses pel seu nom.
Doncs, sí, la immigració és un problema que cal afrontar -si es prefereix es pot dir, repte, però en polítiques públiques un problema és una dificultat que té solució, simplement- i la independència ja va passar -que deia aquell- a l’espera d’una nova configuració històrica. Però el que segueix vigent -molt vigent- és la necessitat de treballar per aconseguir una societat més justa i igualitària, en la que les classes populars tinguin un horitzó de dignitat, en la que es reverteixin les lògiques extractives (en la societat i la natura), i en el que es pugui exercir el dret a l’autodeterminació dels pobles i tota nació pugui decidir quin futur polític prefereix. Però ens caldrà enfocar-ho com correspon al present. Com deia Albert Einstein: "No serem capaços de resoldre els problemes des del mateix nivell de consciència que els ha creat". I jo afegiria: i si no canviem d’eina tampoc. Perquè si segueixes donant cops de martell per enroscar un cargol, tots sabem que passarà...