Moltes coses s’estan dient de les eleccions gregues previstes per al pròxim 25 de gener. A la Unió Europea aquesta crisi grega anirà associada, per un costat, a les anades i vingudes de la seva economia i finances i, per l’altre, a les pujades i baixades de les seves forces polítiques. Per exemple, amb un PASOK absolutament superat pels esdeveniments i la Nea Demokratia, d’Andonis Samaras, que ha sabut navegar molt millor per aquesta tempesta, mirant els grecs de fit a fit malgrat proposar-los i aplicar-los amargues receptes per superar una situació en la que Grècia s’ha ficat per la mala gestió política anterior i pels enganys estructurals continuats; tot repartint les responsabilitats entre polítics, funcionaris i empresaris.

El 25 de gener, doncs, el bressol de la democràcia torna a les urnes, torna a decidir. Amb una economia encara molt desequilibrada, amb unes xifres de deute i dèficit públic fora dels paràmetres normals, tot i que amb alguns senyals positius. El darrer trimestre del que es tenen xifres –el segon de 2014- Grècia havia aconseguit baixar el seu dèficit al 0,9%, un percentatge mai obtingut els anys anteriors. De fet, per arribar a un trimestre semblant hem de retrocedir fins al tercer del 2001 (0,83%). Però, és clar, aleshores eren aquells temps on després hem comprovat que la comptabilitat grega deixava molt que desitjar.

Aquest 0,9% significa que Grècia està sortint de l’atzucac? Ni molt menys. Però és bo posar sobre la taula aquesta dada, perquè vol dir que s’estan fent bé coses. Segurament no prou i no prou de pressa, amb tot el patiment de la població grega i els esforços que se’ls demana.

Tornen les urnes, dèiem. I tornen, malgrat aquests dades, amb el sotrac, més o menys gran, dels partits tradicionals. Un sotrac que ha obert l’espai a opcions més trencadores, populistes, alternatives i, fins i tot, parafeixistes, les més preocupants.

Les enquestes apunten a una victòria de Syriza, la força d’esquerres alternativa que s’ha configurat i consolidat al costat d’un jove líder, Alexis Tsipras, amb un discurs adobat d’iniciatives clarament contràries a l’austeritat i a les mesures imposades a Grècia. Un discurs, però, que han modulant a mesura que s’anava consolidant la seva posició de lideratge.

I com està reaccionant l’entorn? Per un costat, forces d’esquerra com Esquerra Unida, Podem o la mateixa Iniciativa, perden els vents per fer-se una fotografia amb Tsipras i emmirallar-s’hi. Per l’altra, al govern alemany, algun comissari i al president del govern espanyol, els ha faltat temps per alinear-se amb l’actual govern i proclamar els grans perills de la victòria de Syriza. Si jo fos Tsipras m’estaria fregant les mans…

I jo em pregunto? I si deixem que els grecs exerceixin el seu dret a decidir i els deixem tranquils una temporadeta curta? Estic convençut de que si Syriza s’acaba alçant amb la victòria, s’asseurà amb els qui aleshores seran els seus socis europeus, els hi plantejaran les seves alternatives i es produirà un diàleg lleial, d’on en sortiran alternatives pragmàtiques que faran que Syriza pugui governar Grècia de manera compatible amb la seva pertinença a la Unió Europea i a la Unió Econòmica i Monetària.

Ara, el que cal, és que des de Podem fins al PP, passant per Esquerra Unida i Iniciativa per Catalunya, deixem que els grecs prenguin les seves decisions. No necessiten ni dels cops acrítics a l’esquena ni de la pressió asfixiant de la por per poder ser clarividents.