Mentre s’escriuen aquestes línies salta als mitjans la notícia de que Germà Gordó serà investigat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pel cas del 3%. El magistrat Enric Anglada ha considerat oportú verificar els indicis que fa temps el relacionen amb possibles delictes com ara tràfic d'influències, suborn, prevaricació o malversació de fons públics.

La notícia no deixa de ser esperada. Amb independència d’allò que finalment decideixin els tribunals, el nom del veterà dirigent convergent ha estat associat des de ben aviat al presumpte finançament il·legal de CDC. Apareixia en agendes i llibretes d'alguns empresaris adjudicataris d’obres públiques que van fer donacions a la fundació CatDem. Un primer intent dels jutges d’incloure’l entre els investigats va ser rebutjat però una segona remesa d’indicis prou consistent ha acabat de convèncer el Tribunal. 

La indagació sobre Gordó representa un salt qualitatiu important: dirigent de màxima confiança d’Artur Mas que el va voler com a Secretari de Govern al 2010 i, dos anys més tard com a Conseller de Justícia, fins a 2016 quan va declarar que optaria per a la secretaria del partit. Detall gens menor: la majoria dels indicis que han portat a la decisió d’avui es refereixen a activitats desenvolupades a partir de la seva entrada del Govern quan, com a home fort de l'expresident, exercia de fet com a cap directe dels tresorers del partit.

És ben sabut que les relacions causals mai són exclusives. Els processos de la realitat sempre són suma, diàleg i interacció de diferents factors immersos en un context. Tanmateix, el factor Gordó, entès com a nus decisiu de les presumptes pràctiques de finançament il·legal de CDC, potser ajuda explicar almenys una part d’algunes de les actuacions del partit hereu d’aquell espai en els últims temps, que han semblat un tant confoses fins i tot pels convergentòlegs més avesats.

En primer lloc, les tumultuoses formes del procés de refundació del partit. Els corrents, les sorprenents aliances i moviments interns: ben pocs han sabut destriar exactament què s’estava debatent, qui defensava qui i què, per a quin motiu i amb quines perspectives. Tanmateix, la resistència amb la qual el propi Gordó –després de desavinences importants amb el mateix Mas–, va voler mantenir el seu pols (incloent la batalla que va fer que Sílvia Requena s'enfrontés a Francesc Homs per encapçalar les llistes al Congrés a les eleccions del juny), sembla tenir més a veure amb una necessitat de contar-se i blindar-se davant d’una possible imputació que amb una disputa estrictament ideològica. I la imatge resultant és ben coneguda: a uns intents ben tímids de la nova –i feble– direcció de imposar un rumb nou han correspost unes resistències que han resultat pràcticament insuperables.

En segon lloc les fluctuacions dels exconvergents respecte al PP: l’episodi de l'elecció de la presidència del Congrés, quan van aparèixer per sorpresa uns vots que han permès l'elecció d'Ana Pastor, o més recentment, el suport del PDECat al decret de l’estiba. Mentre a Barcelona els més encesos convergents junters feien vudú dient que amb el PP ni a la cantonada, a Madrid prestaven els seus vots al govern de Rajoy. Més enllà de una legítima voluntat política –no explicitada, per això–, de tornar al pactisme de sempre, és raonable preguntar-se fins a quin punt el factor G pot haver contribuït a buscar algun tipus d’acomodació amb qui és capaç d’influir, posem per cas, el procés de trasllat dels fiscals que han instruït la causa del 3%, o més recentment, d’excloure una acusació directa a CDC per part del Consorci del Palau. Malgrat l’enrenou i les escenificacions posteriors, aquesta última es va poder evitar substancialment gràcies a l'oposició dels representants del PDECat i a l'absència dels representants del govern central en la primera reunió del mateix Consorci.

En tercer lloc, certes sobtades acceleracions de les escenificacions lligades al fenomen que ja ara tots denominem procés –que ja fa temps té vida molt pròpia, més enllà del moviment a favor de la independència o del dret a decidir–, com la que s’ha viscut en els últims dies. La seqüència és coneguda: després de la negativa –epistolar– de Rajoy al referèndum pactat, i després d’una “històrica” reunió conjunta de les entitats sobiranistes el passat dissabte el Govern va voler convocar pel dilluns a corre-cuita una cimera de partits sobiranistes, de contingut esotèric (l'única raó era l’intent d’arrossegar Catalunya en Comú, que es va negar, demanant la convocatòria del PNR). Tanmateix la reunió, que es va tancar amb la única decisió operativa de convocar quant més aviat millor el Pacte Nacional  pel Referèndum (com demanaven els comuns) va omplir ràdios, xarxes i telenotícies. Ara bé, aquell mateix dilluns a la tarda el fiscal Sánchez Ulled pronunciava la seva requisitòria –duríssima-, sobre el cas Palau. Un cop més el factor G?

A hores d’ara encara no està clar si el PDECat demanarà la dimissió de Germà Gordó. Tanmateix, la qüestió de fons, que afecta les presumptes corrupteles del partit que durant més temps ha governat a Catalunya i –malgrat les seves febleses electorals– encara les governa, queda i va més enllà de les dimissions d’un dirigent.

Fonamentalment per a dues raons. En primer lloc perquè la ciutadania d’aquest país –independentista, sobiranista o migpensionista– té dret a saber com s’ha gestionat la cosa pública i emetre, amb tota la informació pertinent, la seva valoració. I en segon lloc, perquè en el sistema polític català no pot haver-hi una força que es pot veure influenciada en les seves opcions per un calendari i per unes necessitats que res tenen a veure amb la política.

Catalunya, en definitiva, s’ha de poder alliberar del factor G.