Quan Carles Puigdemont va ser detingut el setembre del 2021 a l'Alguer, els fonaments del Parlament i del Congrés dels Diputats van trontollar amb força davant la possibilitat d'una extradició exprés que ho fes saltar tot pels aires. Va ser la demostració que el paper de l'expresident de la Generalitat continuava tenint pes malgrat els anys d'exili i del progressiu distanciament de la política catalana de tots els fets relacionats amb l'1-O, encara que el partit que va fundar -Junts- s'esforci en reivindicar-lo sistemàticament. Puigdemont és la baula que queda de la tardor del 2017, el vestigi palpable de la repressió, el símbol que té l'independentisme més irredempt per qüestionar la qualitat de la democràcia espanyola. I, una vegada més, el seu futur personal està en joc a les portes d'una campanya electoral.

La decisió de la justícia europea sobre la immunitat de Puigdemont servirà per posar el termòmetre a l'èxit de l'estratègia judicial de l'exili -contraposada sovint, per boca dels seus protagonistes, al camí que van seguir els presos polítics- i per calibrar si hi ha una esmena europea al Tribunal Suprem i a Pablo Llarena. El cas de l'expresident tindrà impacte en la campanya electoral que arrenca dijous vinent a mitjanit i, en certa manera, mai ha deixat de tenir influència en la política estatal. En l'última campanya al Congrés, la tardor del 2019, Pedro Sánchez es passejava pels platós traient pit de controlar la Fiscalia per intentar l'extradició del l'eurodiputat de Junts. Eren dies en què els carrers bullien a Barcelona per la sentència del Suprem contra els líders del procés, i portar Puigdemont emmanillat a l'aeroport del Prat hauria estat una fotografia àmpliament celebrada al PSOE. I per descomptat per al PP, que hauria tret pit d'haver posat en marxa el kraken judicial de l'1-O que ho va enredar tot.

La dimensió de Puigdemont és indiscutible al marge del que digui la justícia europea aquest dimecres, però el cert és que el seu grau d'influència creix en la mesura que posi l'Estat davant del mirall. En un context pacificat, el seu valor és més simbòlic que pràctic. En un context que pugui evidenciar que lesioni la imatge de la justícia espanyola, el seu valor és més pràctic que simbòlic, també de cara a l'independentisme. Hi haurà un retorn si se li confereix de nou la immunitat? Aquesta és una pregunta que només pot respondre l'expresident, perquè les conseqüències les pagaria exclusivament ell, sobretot si no està blindat. Que Puigdemont trepitgi l'Estat com un home lliure seria un triomf incontestable, individual i col·lectiu, però l'endemà caldria fer-se la pregunta de sempre: i ara què? Convocar eleccions seria temptador, però el botó ja no està en mans de Junts, sinó de Pere Aragonès. És el que té no tenir la presidència de la Generalitat.

En clau interna, Puigdemont exerceix exactament el mateix paper que quan era president del partit. En el dia a dia hi intervé més aviat poc -quan liderava formalment la formació no era assidu a les cites de la direcció-, però en les decisions estratègiques era -i és- fonamental. Algú creu que Xavier Trias hauria estat candidat a l'alcaldia de Barcelona si Puigdemont no ho hagués avalat? Que Anna Erra hauria rellevat Laura Borràs al Parlament si a Waterloo no s'hi hagués estat d'acord? Que Junts hauria deixat el Govern sense l'exili -inclòs Toni Comín- mobilitzat per aconseguir-ho? I, mirant al futur, hi ha una pregunta que és obligada: algú es creuria que Puigdemont no ha estat un dels defensors de no repetir el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona? Cap decisió rellevant es pren sense el seu criteri, perquè l'expresident exerceix de líder moral del partit. Encara que hi hagi veus que en qüestionin determinats posicionaments.

El factor Puigdemont, una vegada més, estarà al centre de la política catalana -i espanyola-, encara que sigui durant uns dies. L'expectació generada per la decisió de la justícia europea serveix per constatar que el conflicte polític només es resoldrà si es troba una solució per a l'expresident. Ja sigui per la via de la confrontació -l'exili- o de l'acord, especialment si es posa una amnistia sobre la taula com a condició per investir Pedro Sánchez. La detenció a l'Alguer ja va demostrar la delicadesa dels equilibris quan la figura de Puigdemont torna al centre, perquè és l'únic factor que ho altera tot i de cop. Sobretot a les portes d'una campanya electoral en què hi ha en joc molt més que la Moncloa. Perquè, encara que aquest discurs tingui prèdica, no és exactament el mateix tenir el PSOE al govern espanyol que una aliança PP-Vox.