El rellotge encara no s'havia apropat a les vuit del matí i Carlos Mazón accedia al Palau de la Generalitat valenciana. Acorralat per aquella imatge colpidora de les víctimes de la dana llançant-li crítiques i retrets durant el funeral d'Estat, el cap del Consell era conscient que estava escrivint l'epíleg del seu mandat. Allunyat de l'autocrítica, escampant la culpa al govern espanyol i evitant la paraula "dimissió", el baró valencià plegava un any i poc després d'aquella catàstrofe. Ara bé, ho feia en diferit: apel·lant tant al PP com a l'extrema dreta Vox —"una majoria viva, vigent i en marxa", segons la seua al·locució— a buscar un nou candidat presidencial per esgotar la legislatura.
Mazón, de fet, encapçalarà durant aquest dimarts el ple del Consell, i a partir d'aleshores, es prendrà uns dies de descans per recomanació de la seua família. Conservant el seu escó a les Corts Valencianes —una decisió que li assegura la protecció de l'aforament de cara a la causa judicial de la riuada—, i havent-hi presentat ja la seua renúncia formal, romandrà en funcions fins que populars i ultradretans aconsegueixen arribar a un nou pacte d'investidura i siga designat com a president un dels 39 diputats restants del PPCV al parlament valencià.
Formalitzada la seua dimissió, hi haurà un termini de dotze dies perquè els populars presenten la seua candidatura a la Generalitat Valenciana. Si en el transcurs de dos mesos conservadors i reaccionaris no hagen estat capaços de posar-se d'acord, les Corts Valencianes es dissoldrien i es produiria un avançament electoral al País Valencià.
En mans d'Abascal
Amb bona sintonia amb la ultradreta per haver pilotat les negociacions de lleis importants al llarg de la legislatura, el síndic dels conservadors a la cambra valenciana, el catalanoparlant Juanfran Pérez Llorca, emergeix com a una figura de consens que podria ocupar aquesta funció de president de transició. Hi ha altres noms que sonen, com ara el vicepresident de les Corts Valencianes, Alfredo Castelló, però l'actual secretari general dels populars valencians acumula bona part de les paperetes i és el gran favorit a les travesses.
L'escollit pels conservadors i els reaccionaris executaria un paper similar al que va desenvolupar José Luis Olivas —tacat per la corrupció— quan Eduardo Zaplana —condemnat per rebre suborns milionaris— va marxar al Govern espanyol de José María Aznar pels volts del 2002. Si llavors els populars comptaven amb una majoria absoluta que els permetia fer i desfer a plaer, la formació de la gavina al País Valencià es troba ara sotmesa als designis de Vox. No debades Mazón ha pogut sobreviure durant un any i escaig gràcies a cedir davant les peticions radicals del partit que dirigeix amb un comandament vertical Santiago Abascal des de Madrid.
El PPCV i, per extensió, el líder dels dretans estatal, Alberto Núñez Feijóo, poden trobar-se amb un problema en cas que les negociacions amb Vox per investir un nou president de la Generalitat Valenciana s'eternitzen. La manca d'un pacte entre dretans i reaccionaris prolongaria l'estada de Mazón com a cap del Consell en funcions, la qual cosa desgastaria les sigles conservadores i el crèdit de Feijóo. Amb els vents demoscòpics a favor i capitalitzant la ferida antipolítica de les zones devastades per la dana, Abascal seria qui ostentaria la paella pel mànec. I més quan la convocatòria d'uns comicis anticipats al País Valencià pot beneficiar l'extrema dreta.
Guerra conservadora
La dimissió de Mazón, acorralat per la pressió al carrer i amb l'ombra de la justícia planant el seu bescoll, ha exhibit les costures internes de la dreta valenciana i les enterbolides relacions amb Gènova, seu dels populars estatals. La maniobra dels principals barons provincials del bracet de Pérez Llorca per situar Vicent Mompó, president de la Diputació de València, com a cap de cartell mostra la negativa de pesos pesants del partit a la designació de María José Català com a candidata de la formació de la gavina al País Valencià.
Alcaldessa de València, disposa del beneplàcit de Gènova, especialment gràcies a la seua relació amb l'exconseller i home important de la cúpula de Feijóo, Esteban González Pons. Tanmateix, és percebuda al partit com a "una persona molt ambiciosa" i la seua imposició des de Madrid generaria fortes tensions en una formació amb escletxes internes. De fet, la figura de Català ha provocat xocs entre Pérez Llorca i Miguel Tellado, secretari general dels populars a l'Estat espanyol.
Enmig d'aquests moviments dels barons provincials —Marta Barrachina per Castelló, Vicent Mompó per València i Toni Pérez per Alacant—, per evitar un futur nomenament de Català com a presidenciable, emergeix la incògnita de l'expresident Francisco Camps, rehabilitat políticament després de sortir indemne de les seues causes judicials. Amb un treball de formigueta, de reunir-se amb militants setmana a setmana, aspira a conquerir la presidència del PPCV quan se celebre el congrés orgànic dels populars valencians, ajornat per Gènova. És l'altra herència de Mazón: unes costures internes esfilagarsades als conservadors del País Valencià.
