No em malinterpretin. No pensin, d’entrada, que aquestes línies les escriu un ploraner. Sempre he tingut molt clar que a la vida política, a la vida en general, cal sortir plorat de casa. Però sento l’impuls d’argumentar-los perquè considero que, massa sovint, no es dóna al territori el pes que mereix.

Barcelona és una capital majúscula. Mundialment referent i admirada pel seu cosmopolitisme i la seva modernitat. Som molt afortunats de tenir-la, és la gran locomotora que tiba del comboi, però s’ho menja tot. I els mitjans de comunicació, en molts casos, es deixen engolir per aquest centralisme. L’eterna queixa dels de terra endins encara no està resolta. Tenim aquella sensació del que crida amb totes les seves forces però no ho fa prou fort perquè aquells que l’han d’escoltar el sentin. I no demanem més atenció perquè siguem acomplexats, sinó perquè estem convençuts que tenim molt per oferir i que bona part de l’autenticitat catalana resideix en les seves viles i municipis, escampada pel territori. Hem de cuidar la nostra identitat perquè és el millor que tenim, allò que ens ha fet com som.

Vivim en un món global en què les capitals destaquen cada dia més, en el context actual sovint els peixos grans es mengen els petits. Aquí, però, tenim un gran patrimoni que hem de vetllar: les comarques. Comarques enteses, no com una divisió territorial i administrativa, sinó en un sentit més ampli, com tot allò que va més enllà de la capital. Un país de comarques com el nostre és un país divers, ric. La nostra màgia, allò que ens fa únics, rau precisament en aquesta diversitat i en el respecte que sabem tenir per tot allò que és autèntic. Un respecte, per cert, que uns altres, amb el seu etern esperit un colonial, mai han tingut cap als catalans.

Sempre que convido algú a venir a Igualada i a l’Anoia li dic que més enllà del túnel del Bruc hi ha vida i, fins i tot, vida intel·ligent. Hi ha molt per descobrir a la Catalunya de comarques. Cal que ens movem més tots plegats. Viatgem, aturem-nos, passegem, toquem, respirem, vivim. La cultura, l’esport, la gastronomia i els paisatges són el primer que ens ve al cap. Però també la indústria, la recerca, la innovació i el coneixement són molt potents arreu del territori. Catalunya és infinita i el seu potencial immens. Si ho fem, si vivim intensament el nostre país, si ens interessem per tot allò que té, el sentiment que és una terra única no ens el traurà ningú. I el mantindrem viu i fort. I el defensarem allà on calgui.

I és que no podem oblidar tampoc la gran força que aporta la Catalunya de comarques al procés cap a la independència. A les petites viles i les ciutats mitjanes vivim profundament la nostra història, la cultura, les tradicions; ens estimem els costums, els símbols i els paisatges. I aquí, majoritàriament, ho tenim clar: només hi ha una opció per deixar un país millor als nostres fills. I és emprendre immediatament el nostre propi camí.

El passat Onze de Setembre, l’aleshores president de l’AMI i avui president de la Generalitat, en Carles Puigdemont, deia convençut a Igualada que “quan arribi el moment de comprometre’s de debò, els municipis i els ciutadans faran costat a la seva institució de referència i l’ajudaran a complir la funció que les circumstàncies li hauran encomanat”. President, no en tingui cap dubte: el factor Territori, aquell element que fa de Catalunya un país singular i únic, serà decisiu. Estem preparats i caminem convençuts.