Una tarda d'octubre de 2009, amb ordres del jutge Baltasar Garzón, un contingent de la policia espanyola va irrompre a la seu del sindicat LAB i es va endur detinguts tots els dirigents majors de l'esquerra abertzale. Amb un delirant truc argumental que s'ha demostrat fals, els acusaven de formar part d'ETA o de dirigir ETA, què més dona, va haver-hi un temps en què tots érem ETA encara que ni tan sols estiguéssim al corrent d'això. Els titulars es van omplir de clixés, terrorisme per aquí, terrorisme per allà, tot ben amanit amb fotografies noctàmbules d'Arnaldo Otegi emmanillat. Els vilans, ja se sap, només es deixen veure de nit.

[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]

Es van convocar protestes, per descomptat, i aquell mateix dissabte vam recórrer els carrers de Sant Sebastià darrere d'una pancarta que reclamava drets per a tothom. Les fotografies aèries mostren la dimensió de l'empipament. Hi havia simpatitzants abertzales, és clar, però hi havia a més a més molts altres rostres, delegacions polítiques de sigles variades, portaveus sindicals i persones que mai han votat ni votarien a Otegi. No érem allà per mostrar el nostre suport a unes idees sinó per reclamar el dret a defensar-les.

La premsa patriòtica va seguir amb detall el manual de les intoxicacions i va tornar a la càrrega amb titulars prefabricats, terrorisme per aquí, terrorisme per allà. Tots els que passejàvem aquell dissabte per Sant Sebastià érem còmplices de no sé quines criminalitats. Cal simplificar el missatge perquè qualsevol papagai pugui repetir-lo sense dedicar un minut a la reflexió. Bona part de la societat espanyola ha viscut tancada en una apagada informativa, en un xou de Truman periodístic on els bascos sempre hem respost a un convenient estereotip. Som bèsties assedegades de sang a les quals només les fas anar pel bon camí per la via policial i carcerària.

Pensàvem que tota aquesta opereta era un capítol tancat, però l'Espanya salvatge ha tornat a la càrrega, aquesta vegada contra Itziar Ituño, per haver apadrinat una manifestació que reclamava l'aplicació de la legalitat penitenciària. A la premsa patriòtica, una vegada més, la marxa de Bilbao ha estat descrita com una sort de celebració pública del crim. Fa tan sols uns anys, una víctima del terrorisme, Rosa Rodero es va sumar a aquesta convocatòria anual del moviment en suport dels presos d'ETA, Sare. El 1993, ETA havia matat el seu marit. Ignoro si algun energumen de guàrdia va cometre la descaradura d'esquitxar-la en improperis com han fet amb Ituño. Fins i tot per mentir cal salvar les aparences.

El judici contra Otegi i Bateragune va seguir el seu curs entre exhibicions judicials que feien vergonya. Anys després, Estrasburg va posar al seu lloc la magistrada Ángela Murillo i va condemnar l'Estat per no haver ofert un judici just. Massa tard, sis anys i mig de presó tard. El jutge Manuel Marchena, braç togat del PP, volia repetir el judici. L'opereta. Ha hagut d'intervenir el Tribunal Constitucional (TC) i cridar-lo a l'alto. Quan un fanàtic agafa un corriol, o mor el fanàtic o mor el corriol.

[noticiadiari]2/267628[/noticiadiari]