Treure els esportistes d'elit del seu hàbitat acostuma a ser una activitat de risc. D'exemples en sobren. Entre els més recents hi ha les declaracions de Xavi Hernández o Gerard Piqué sobre la presumpta violació comesa per Dani Alves en un reservat de la discoteca Sutton, ara vista per a sentència. Resulta evident que ser futbolista i haver-se guanyat molt bé la vida no implica ser el primer de la promoció -acostuma a passar el contrari, malgrat hi hagi excepcions honorables-, però tampoc cal ser un geni per pensar en les conseqüències del que es dirà. En aquest context cal emmarcar també l'entrevista que va concedir aquest dimecres Rafa Nadal, possiblement el millor esportista espanyol de la història, al programa El Objetivo de La Sexta.

Nadal és una llegenda viva, un d'aquells jugadors dels quals es parlarà durant dècades, pel seu palmarès -pràcticament inigualable, només superat per Novak Djokovic-, per la rivalitat històrica amb Roger Federer -una de les més respectuoses del món del tennis, dins i fora de les pistes- i per una tenacitat a prova de bombes que li ha valgut l'admiració pràcticament unànime del món de l'esport. A bona part d'Espanya, a banda, ha generat encara més adhesions gràcies a les canelleres amb la rojigualda, a la imatge del toro cosida a la samarreta -el màrqueting de Nike sempre ha estat poderós- i a una facilitat innata per fotografiar-se amb totes les autoritats espanyoles possibles -Joan Carles I, encara ara que està desterrat, i el seu fill Felip VI- quan ha tingut ocasió. En aquest gag de Pantomima Full, per cert, queda retrat amb precisió -i ironia- l'adhesió incondicional de la premsa esportiva, rendida a les heroïcitats del tenista de Manacor.

El que passa, però, és que la vida no es redueix a tornar pilotes impossibles, a tacar-se les vambes de terra batuda, a aixecar partits que semblaven perduts, a envalentonar les graderies amb el puny alçat -sempre per sota de l'alçada de l'espatlla, esclar-, a acceptar amb resignació i paciència les lesions. Per això quan Nadal es troba una entrevistadora que li pregunta amb més o menys insistència sobre el feminisme o sobre la igualtat salarial entre homes i dones, corre el risc de relliscar. I ho fa. Amb el que diu, i també amb el que no diu. Amb les paraules, i també amb el llenguatge corporal. Qüestionar la definició de feminisme -que és exactament apostar per la igualtat entre homes i dones- ja indica quina és la seva manera de pensar. Hi ha moments que sembla que li hagi de sortir de dins una sentència digna de sobretaula de dinar de Nadal: "Ni masclisme ni feminisme, igualisme!". Per sort, es conté.

En el món de l'esport existeix el debat, rellevant, sobre si els homes i les dones han de cobrar el mateix. En el futbol, per exemple, tot l'establishment sense exepció defensa que la igualtat és inviable en la mesura que els homes generen molt més que les dones, tant en drets televisius com en ingressos per ticketing i contractes publicitaris. Els números, en aquest sentit, els donen la raó. També és cert, en tot cas, que es podria arribar a qüestionar -si s'aparca la lògica del mercat, amb senyals de bombolla- la quantitat de diners que arriben a cobrar els futbolistes. Hi ha casos, això sí, que són incontrovertibles, i que no tenen a veure amb els clubs, sinó amb les seleccions nacionals, pel component de responsabilitat i representativitat que atresoren. En països civilitzats, com els nòrdics, els homes han demanat que s'equiparin sous.

En el cas del tennis hi ha un component que no es pot destriar. En els Grand Slams, per exemple, els homes juguen a cinc sets i les dones ho fan només al major de tres. Això vol dir menys temps a la pista en els set partits que es necessiten per endur-se el triomf. Les condicions físiques i biològiques -encara que per a determinada esquerra això sigui un tabú- no són precisament les mateixes per als dos gèneres. Fa anys, però, que es va decidir que homes i dones cobrarien exactament el mateix. Les audiències no són sempre les mateixes al circuit ATP i a la WTA, però a nivell de patrocinadors les grans cites tendeixen a la igualtat. Fins i tot es pot arribar a considerar l'equitat salarial com una inversió, com un incentiu, per apujar el nivell de coneixement del circuit femení, que des de l'ocàs de Serena Williams pateix -com el patirà el masculí quan es retirin del tot Nadal i Djokovic- una crisi de referents, amb jugadores que despunten momentàniament i després tenen carreres marcades per la irregularitat.

El que és penós -perquè realment fa pena d'escoltar- és veure Nadal sostenint que defensa els drets de les dones perquè té una mare i té una germana. Té mèrit, l'any 2024, fer servir aquest argument. Bon moment per recordar, per cert, que quan va ser pare va deixar clar que el seu estil de vida no variaria gaire. La vida de l'esportista d'elit és sacrificada -en els seus bons temps, Nadal devia passar més de 30 setmanes l'any viatjant pel món, amb tot el que això comporta-, però la paternitat possiblement ho sigui més, i és probable que el tenista de Manacor ja disposi de recursos suficients per contribuir a la criança d'un fill que, per cert, es diu exactament com el seu pare. Com defensa Nadal el seu posicionament discutible sobre el feminisme? Dient que ell no és hipòcrita. Sota la bandera del combat contra la hipocresia sovint s'hi amaga, en el món de l'esport, un conservadorisme que no casa amb l'esperit dels temps. Cap novetat, cap sorpresa i, per tant, una decepció a l'alçada de l'esportista que és.