En el món de les ciències socials, el terme “nació” és probablement el més complex de definir i conceptualitzar. Hi ha un munt de teories que intenten explicar aquest concepte. D’una banda, hi tenim les modernistes que ens diuen que primer hi ha el nacionalisme, i encabat aquest construeix la nació. Aquest nacionalisme conté fonaments ideològics desenvolupats des dels estats, i construeix els seus elements materials a partir de l’entrada de les societats europees en el modern capitalisme. De l’altra, hi tenim les primordialistes, les quals estableixen que la nació existeix abans que el nacionalisme, que aquesta és un producte històric, i els elements que en podríem dir ètnics, com la llengua o el sentit religiós, són allò important que cal retenir. Així, els primordialistes apel·len als lligams emocionals i instintius com la darrera explicació de la mobilització nacionalista. Finalment, al mig d’aquestes dues visions hi trobem tot un feix de teories que eixamplen encara més la perspectiva de l’afer. La dificultat del tema, se’ns dubte, no és menor.   

Enmig d’aquesta complexitat teòrica, la nostra intel·lectualitat ha estat més de cent anys dient la seva, tot intentant de lligar en cada moment la visió acadèmica amb les necessitats i les possibilitats de la societat catalana. És ben conegut el terme “catalanisme”. Però es fa difícil trobar-ne de semblants com “alemanyisme”, “polonisme”, “anglicisme”, “francesisme”, “italianisme”, o “escocesisme” per descriure manifestacions sociopolítiques. La nostra és una paraula inventada per aguantar una pressió. Com va afirmar en Manuel de Pedrolo, “tots els catalanismes (i sempre n’hi ha hagut de ben suspectes), oberts o tancats, per definició dels interessats o per bateig de l’adversari polític, són una forma de l’espanyolisme, tots com a víctimes que són del discurs oficial, en nom de la ‘nació’ treballen per la ‘regió”. En el context aïllat de l’Estat espanyol, vam crear aquest mot per fer de la necessitat virtut. Els darrers cinc-cents anys la nostra existència ha consistit en sobreviure dins d’una estructura de poder que ens ha intentar esborrar del mapa. I hem d’agafar exactament el sentit exacte d’aquestes paraules: Espanya ha intentat, portes enfora, demostrar que mai no hem existit.

Ara, però, i atès que ja sortim com a homes lliures, tenim un problema sobrevingut. El president Mas acaba de visitar Europa per enèsima vegada en poc temps. I en tornar ens ha comentat que els europeus veuen amb bons ulls l’exercici democràtic, però també ens ha dit que la creació d’un estat propi els espanta. Segurament, per qüestions de supervivència, i coneixent la bèstia que hem tingut al damunt, hem construït un discurs cap enfora–-tant l’acadèmic com el polític- de forma ambigua i tendenciosa: pactisme, centralitat, encaix, distribució competencial, asimètric, diferencial i altres paraules de l’estil han volgut amagar la nostra feblesa. Hem deixat, fins i tot, que els pensadors estrangers ens etiquetessin com la gran excepció, com la rara avis europea. Potser ens ha fet gràcia que ens descrivissin com una espècie de trets excepcionals, gairebé sublim: que sembla ser, però que mai no es queixa i que mai no demana.

Per això els europeus d’avui no saben qui som, ni si som realment alguna cosa. Ens hem presentat de cop i amb una força sorprenent. I no ens acaben d’entendre i els fem por. El 1714 els queda lluny, i la traïció que alguns coneixen els porta mals records. Però nosaltres no ens hem presentat com els armenis davant del turcs, ni com els polonesos davant dels russos, ni com els croats davant dels serbis, ni com els irlandesos davant dels britànics, ni com els jueus davant del món. De fet, vam desaparèixer, i en tornar, encara no ens hem presentat com cal: amb la delicadesa del que se sap convidat. Els europeus, sorpresos per l’empenta i la claredat del procediment, necessiten temps. I nosaltres hem de tenir paciència. Han d’acabar de veure que la democràcia espanyola és, sobretot, espanyola. Granment, aquesta, amb fets que ja s’acumulen, ens està ajudant a fer la feina.