Si la societat catalana tingués ben construït —i prou divulgat— el relat sobre si mateixa, tindria clar que la qüestió del finançament no és un debat accessori, ni conjuntural, ni tècnic. És una qüestió nuclear, estructural, determinant de la seva relació amb l’Estat espanyol i un dels problemes més seriosos que acumula. I sabria també que no és un problema d’ara, ni tan sols d’aquest darrer període democràtic, sinó una constant que travessa segles.

El problema és que, a l’hora de la veritat, la política catalana continua tractant el finançament com si fos un episodi circumstancial, una carpeta més en una negociació més. I no ho és.

El finançament és un dels pilars que expliquen el tipus de vincle forçat, autoritari i ineficient de Catalunya amb l’Estat des de fa, com a mínim, cinc segles. No estem davant d’un sistema que funcioni malament per accident, sinó davant d’un sistema que funciona exactament com ha estat dissenyat: per extreure, concentrar i redistribuir poder econòmic en benefici del centre polític i excloure la perifèria, especialment la societat catalana.

Aquesta realitat ha estat sistemàticament falsejada a través de metàfores. Metàfores que no són innocents. Metàfores que serveixen per emmascarar el conflicte real i per desplaçar la riquesa productiva i fiscal generada a Catalunya cap a la caixa estatal. Una caixa que, des de fa segles, prioritza els interessos associats a la capital de l’Estat i a l’establishment polític, econòmic i mediàtic que la monopolitza. El llenguatge no descriu la realitat: la fabrica. De la mateixa manera que el nacionalisme espanyolista és una realitat impulsada des de fa segles de dins de l’estat espanyol.

Del nacionalisme espanyolista neix el relat de Catalunya com a insaciable, insolidària, privilegiada, egoista, immoral. Un relat fals, però àvidament construït, reproduït i amplificat des del mateix Estat central i tots els seus satèl·lits, mitjans de comunicació inclosos. I com més va més.

El relat estatal, aquests dies ampliats pels presidents de totes les autonomies, no és una anomalia retòrica: és una producció constant de prejudicis destinada a falsejar una idea de fons: que l’estat espanyol aplica a Catalunya, des de fa segles, un ideari típicament colonial, orientat a extreure’n la màxima fiscalitat possible per sostenir l’estat espanyol sense haver de compartir el destí del pastís, i sense haver de finançar amb justícia la societat que més ha contribuït històricament a engrandir-lo.

Plantejar balanços fiscals —actuals i acumulats— no seria cap excentricitat acadèmica, sinó un exercici elemental de transparència democràtica, de justícia social i de veritat.

Avui el focus del prejudici se centra en l’independentisme, per molt que tampoc no és cap novetat. Fa cent anys, l’enemic ja era el catalanisme separatista. Aleshores, els monopolitzadors de l’Estat encara no havien aconseguit convertir Madrid en el principal contribuent fiscal. Ara que ho han aconseguit a base de centralització administrativa, concentració d’infraestructures, capitalitat política i dumping fiscal, poden parlar del finançament com d’un pastís que només ells decideixen què conté, com es talla i a qui correspon cada porció. El dret de repartiment graciós, com en el vell absolutisme, continua intacte.

L’Estat es reserva també el dret d’ocultar i vilipendiar el contribuent més estructural, que continua sent Catalunya. Es reserva el dret d’imposar-li una obligació permanent de solidaritat, sense límits ni horitzó, mentre el districte federal madrileny té dret a beneficiar-se’n de manera estructural i indefinida. I es reserva, finalment, el dret de falsejar la realitat amb tot el seu aparell mediàtic fins al punt de presentar com una gran concessió 4.700 milions de nou finançament quan tothom sap que només la sanitat catalana necessita, com a mínim, 5.000 milions per posar-se al dia. Això no és solidaritat: és subordinació. Subordinació consolidada en la ideologia autoritària que controlen les institucions espanyoles des de fa segles: la sobirania dels catalans és nostra, diuen els parlamentaris espanyolistes, i això és indiscutible. Significa: la caixa és nostra i això és indiscutible. Significa: el poder és nostre i això no es discuteix.

Aquí apareix una clau que sovint s’evita: el dany acumulat. El dèficit fiscal no és una abstracció comptable. És una forma de violència estructural sostinguda en el temps. 

S’expressa en hospitals infrafinançats, en escoles tensionades, en infraestructures insuficients, en oportunitats perdudes, en noves generacions que viuen pitjor que els pares, en serveis públics sota mínims, en un malestar latent que travessa des de fa anys la societat catalana. 

Cada any sense finançament just no és només un mal de cap polític, és un any robat a la qualitat de vida de milers i milers de catalans. El dèficit fiscal, el mal finançament, no és un element neutre: afecta el present i el futur de la societat catalana i cadascú de les dones i els homes que hi vivim. 

L’Estat i els partits que se’l reparteixen neguen l’extracció fiscal i l’impacte de la manca d’inversió en l’autogovern i les infraestructures. I insisteixen en consolidar una narrativa catalanofòbia i moralitzant abans que afrontar el que hauria de ser un debat d’Estat en una democràcia madura: corresponsabilitat fiscal, autogovern real, sobirania o pactisme fiscal. El problema ja no és la manca de dades, sinó l’abús i falsedat que aquestes dades amagades expressen.

L’actuació de l’Estat respon a un patró perfectament identificable al llarg del temps.

Primer acte: quan la política estatal va apurada pacta el que convingui, sabent que disposa d’eines sistèmiques per anul·lar els pactes més endavant. El cafè per a tothom va ser, fa mig segle, una metàfora d’una eficàcia extraordinària per desactivar la singularitat catalana.

Segon acte: incomplir i deixar que el problema creixi. En aquest cas, el finançament de Catalunya, un problema crònic que condiciona la vida de milions de persones.

Tercer acte: acceptar una nova negociació quan el conflicte torna a la fase aguda.

Quart acte: fragmentar la negociació tant com sigui possible entre els actors catalans, perquè la divisió sempre juga a favor del centre. Sabem que els catalans sempre acabarem dividits. 

Cinquè acte: fer passar els acords per les institucions espanyoles i rebaixar-los tant com calgui. Quan això passa, ja fa temps que ningú recorda què s’havia pactat inicialment. El ribot del qual es vantava Alfonso Guerra amb l’Estatut del 2006 continua sent una metàfora precisa de l’estil estatal.

Sisè acte: incomplir impunement, enviar-ho al Constitucional o, senzillament, deixar passar el temps.

Setè acte: quan el problema torna a esclatar, tornar a començar. El temps, aquí, no és neutral: és una arma política.

En aquest cercle trampós, la política catalana es desgasta. I es desgasta doblement: perquè no resol el problema i perquè no construeix un relat prou clar com per explicar el fons de l’assumpte. Sovint, per compensar, s’enroca en peripècies que confonen més que no pas aclareixen. 

A veure. Analitzem l’acord d’Esquerra Republicana amb el PSOE. És obvi que és una estafa respecte del que s’havia anunciat. No resol estructuralment el finançament, no té garanties de compliment, no assegura estabilitat, no dona la clau de cap caixa, no suposa cap canvi de model, no implica cap pluja de milions. Les metàfores que el vesteixen són falses. La pregunta és simple: no seria més honest acceptar que no és el que s’havia pactat; i afegir, però, ens convé acceptar-ho.

Els dirigents d’ERC podrien dir-ho així: vista la situació del país, ens convé ser pragmàtics i acceptem una proposta tramposa i poc fiable, però imprescindible vista la situació del sistema de benestar català. Podrien dir: al capdavall, 4.700 milions són més que res; demanem confiança.

I podrien continuar així: la veritat és incòmoda, però cal assumir-la. En el context actual, aquests recursos són imprescindibles. No perquè siguin justos, sinó perquè la societat catalana, en les circumstàncies presents, no pot permetre’s renunciar a un sol euro. En aquest marc polític —podrien insistir— qualsevol altra cosa que no sigui el pessic a pessic és impensable. I podrien rematar-ho afirmant que acceptar els recursos no vol dir legitimar el sistema, ni el PSC, ni ningú.

Pregunto: no seria més fàcil que ERC digués que no és el que havien promès, però que no han pogut anar més enllà? Pregunto: per què prefereixen alleujar un dany immediat sense renunciar a denunciar la causa estructural? Al meu entendre, el problema no és acceptar diners; el problema és presentar-ho com una solució. No seria millor dir clarament que acceptar recursos no vol dir legitimar el sistema?

La posició de Junts també podria ser més sincera i eficaç. Podria dir que l’acord és una estafa. I tindria raó. Però seria bo que expliqués millor quina és l’alternativa? Renunciar als recursos a canvi d’un hipotètic concert econòmic? Amb quina força s’imposaria un model molt més complex que l’actual, que exigiria canvis en lleis orgàniques i una reforma constitucional?

No seria més clar dir que no comparteixen el pragmatisme d’ERC i que consideren aquest acord profundament injust, incapaç de revertir la precarietat dels serveis públics i del model de benestar català; però que, vistes les circumstàncies, amb el nas tapat, no impediran l’arribada d’un sol euro? Catalunya necessita finançament amb urgència.

I Junts encara podria fer una cosa més ambiciosa —i que el poble català agrairia—: posar a disposició de la ciutadania les dades tangibles del que suposaria un concert econòmic per demostrar en cada detall diari la naturalesa del sistema espanyol. I, des d’avui mateix, presentar un pressupost real d’una Catalunya independent que expliqui què paguem cada dia al benestar dels beneficiats per l’estat espanyol, amb Madrid al capdavant. Un pressupost que expliqui, sense metàfores, per què ens cal la independència.

Deixo al marge els Comuns i la CUP, perquè la seva ambigüitat els està deixant fora de joc. L’acord és una estafa o un mal acord, però l’enroc partidista no resolt res i més aviat multiplica el problema. La política no és binària. El debat sobre els finançament no és binari. L’estat l’embolcalla de metàfores mentideres, els partits catalans de pugnes de poder casolà, sense esperit d’estat català. 

No proposar res, o bé proposar un concert econòmic sense força per aconseguir-lo, sense poder i sense explicar-ne les dificultats,  els costos i els temps necessaris, és també una manera de perjudicar la pròpia gent.

Uns i altres podrien intentar una narrativa unitària. Podrien dir, per exemple, que aquest acord és insuficient i injust, que revertirà només molt parcialment la precarietat dels serveis públics i els dèficits del model de benestar català, i que caldran dos o més passos endavant.

I que buscaran acords per avançar, però sense impedir l’arribada d’aquests primers recursos perquè Catalunya els necessita amb urgència. I treballaran perquè la societat entengui que la política no és un joc de blanc o negre, ni que les coses s’expliquen amb una frase a Instagram. I uns i altres haurien d’insistir: obtenir recursos, almenys per a l’independentisme, no vol dir legitimar el sistema.

Si la política catalana —o almenys l’independentisme— s’acostumés a dir les coses pel seu nom, faria un gran pas endavant.

Aquí és on la pedagogia ha de convertir-se en mobilització. Fins i tot el President Mas ho suggereix. No n’hi ha prou amb explicar números: cal explicar com construir un poder català capaç de fer por a l’estat. Posar sobre la taula dades comparatives, pressupostos reals d’una Catalunya independent, balanços fiscals clars. Fer visible, cada dia, què aporta el país i què rep. Convertir el finançament en una qüestió de dignitat col·lectiva, no de caritat. Convèncer a la ciutadania que sense mobilització l’estat mantindrà el seu relat extractiu, injust i autoritari. 

Perquè un país que accepta estructuralment estar infrafinançat acaba acceptant ser petit —no de mida, però sí d’ambició—. I això té conseqüències polítiques, socials i culturals profundes. Sense unitat política no hi ha independència, però tampoc hi ha finançament just per a una autonomia cada dia menys autònoma. Ja ho hauríem de saber. I sense una política unitària, intel·ligent, amb sentit d’Estat i sostinguda per la mobilització ciutadana, no s’obtenen victòries, només acords pírrics. La política catalana viu en allò de qui dies passa, anys empeny, i s'oblida que qui només passa dies, es deixa la vida. Mentrestant, el malestar quotidià creix. I l’afebliment nacional de Catalunya també.