Aquesta setmana hem viscut un episodi polític enigmàtic amb l’alcalde de Barcelona en funcions, Xavier Trias, anunciant a TV3 que, malgrat haver perdut les eleccions, “hi ha forces que diuen que hi ha la possibilitat que jo torni a ser alcalde”. A quines forces es referia Trias? Quines probabilitats reals de pacte té l’alcaldable convergent amb deu regidors i necessitant-ne vint-i-un? La xarxa va començar a bullir i els telèfons van començar a sonar a totes les redaccions dels mitjans.

Poca estona després, Trias es reunia amb Colau, la guanyadora de les eleccions. En sortir-ne, l’expectació era màxima i Colau va ser clara: “Trias m’ha explicat, de forma molt franca, que la proposta no ha estat seva, que ha sortit del PP i dels poders econòmics de la ciutat”. Vet aquí: el PP i els poders econòmics de la ciutat. Però quins poders? Qui li ha fet dir a Trias el contrari del que ell mateix havia dit durant tota la campanya i la mateixa nit de la derrota electoral. Qui? Ningú vol posar-hi noms i cognoms.

Trias ha tirat la pedra i ha amagat la mà. Però l’hemeroteca conserva revelacions interessants sobre aquests “poders” i aquestes “forces”. Fèlix Millet, el saquejador del Palau de la Música, va definir les elits catalanes com un grup de “quatre-centes persones que ens trobem sempre i a tot arreu”. I moltes d’aquestes quatre-centes persones les hem vist recentment dinant civet a Fonteta –on els comensals també es compten per centenars- i sopant al Pont Aeri –on l’assistència ja és més reduïdament escollida, la “crême de la crême”.

Posar-hi noms, doncs, no és tan difícil. No cal fer una gran investigació. I aquesta és la desgràcia d’aquest país: que els anomenats poders fàctics, les famílies que han nascut i crescut bellugant els fils del sistema al marge de les urnes, ni tan sols se n’amaguen. Ara ja fins i tot gosen fer ostentació de les seves trobades de cafè, copa i pur. Unes escenes que, a l’Estat espanyol, tenen un fil negre que les vincula, directament, amb el règim franquista.

Com molt bé explica el periodista Lluc Salellas al llibre “El franquisme que no marxa”, l’últim canvi sistèmic viscut a l’Estat espanyol va ser el del 1939. D’aleshores ençà només hi ha hagut continuïtat. La transició –encara avui considerada modèlica a moltes facultats de ciència política- va ser una gran farsa que va permetre que els ministres franquistes, així com tots els seus familiars i amics s’integressin a les cúpules de les principals empreses energètiques, constructores i financeres, aleshores públiques i ara ja privatitzades.

Al llibre “El franquisme que no marxa” hi surten tots els noms i cognoms de les famílies franquistes que continuen cobrant cada cop que paguem el rebut de l’aigua, de la llum o del gas, cada cop que paguem un peatge, o cada cop que truquem. Són cognoms coneguts, entrevistats i honorats públicament i mediàticament. No són noms ocults ni secrets. No hi ha cap conspiració a l’estil de les novel·les d’en Dan Brown. No. Van a cara descoberta i cobrant-nos les factures cada dia, cada hora, cada minut.

Per això en Trias no en diu el nom: perquè tothom sap qui són. I se senten tan segurs que fins i tot gosen fer contradir públicament l’alcalde en funcions de Barcelona, que ha d’acabar admetent que tot plegat és una operació de despatx. Però no passa res. Res de res. Perquè, per a ells, les urnes mai no han comptat per a res. I, malauradament, molt malauradament, la societat ja s’hi ha acostumat, ja ho viu com una condició innata del sistema. Ja ho va dir Franco, just abans de morir: “Hay que dejarlo todo atado y bien atado”. I encara hi som.