Una idea corre com la pólvora entre els fòrums de debat i les tribunes d'opinió del sobiranisme: en cas que l'Estat espanyol prohibeixi la consulta, el president Mas hauria de convocar unes “eleccions plebiscitàries”. Les “plebiscitàries” serien un substitutiu ideal del referèndum: els partits partidaris de l'estat propi s'hi presentarien –en una única candidatura o per separat- amb un programa que inclogués de forma explícita la proclamació de la independència. La seva victòria equivaldria automàticament a un triomf del “sí”. Amb les “eleccions plebiscitàries” tot són avantatges: l'Estat no les podria prohibir (perquè formalment serien unes eleccions autonòmiques normals i corrents) i els partits denominats “unionistes” s'hi veurien obligats a participar per no perdre quota al Parlament (en un referèndum sempre podrien cridar a l'abstenció per tal de deslegitimar el resultat). El Consell Assessor per la Transició Nacional ja ha afirmat que ho veu amb bons ulls, i tan Artur Mas com Oriol Junqueras han deixat oberta la porta a emprar aquesta fórmula.

Tot plegat sembla tenir una lògica demolidora, però si ens hi parem a pensar una mica ens adonarem que les “eleccions plebiscitàries” presenten diversos punts febles que les converteixen en un instrument del tot inadequat, quan no directament en un frau polític i democràtic. En primer lloc, tinguem en compte que unes eleccions, per molt que s'adjectivin del dret i del revés, sempre seran unes eleccions. En unes eleccions, la gent vota per molts motius diferents: perquè li agrada el candidat, perquè està d'acord amb el programa electoral d'X o Y, perquè vol castigar el partit del Govern... Pretendre que el resultat d'uns comicis al Parlament equivalgui al d'un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya és una pirueta de dubtosa qualitat democràtica. De fet, equival a donar la raó al discurs unionista que nega la possibilitat del referèndum amb l'argument que els catalans “ja ens autodeterminem cada quatre anys”. Validar aquest mecanisme desacreditarà el procés davant de l'Estat espanyol –que senzillament n'ignorarà el resultat- i la comunitat internacional –que se'n rentarà les mans-. Allà on els nostres patriotes hi veuran un resultat inequívoc, la Unió Europea i les Nacions Unides hi veuran la realitat: unes eleccions regionals al nord-est d'Espanya. I tal dia farà un any.

A més a més, a nivell estratègic, les “eleccions plebiscitaries” són un tret que pot sortir per la culata als independentistes. Entre els votants del PSC i ICV-EUiA, per exemple, hi ha força partidaris de l'estat propi. Aquests dos partits mai avalaran unes eleccions plebiscitàries. On comptarem els seus vots? A la banda del “sí” o a la del “no”? O dependrà de com d'ajustat sigui el resultat? I en tot cas, qui ho decidirà? El Govern? CiU i ERC? Els propis afectats? Els intel·lectuals del Consell Assessor per la Transció Nacional? Així doncs, és possible que emprant la fórmula de les plebiscitàries l'hipotètic resultat del “sí” sigui menor que en un referèndum. Per no parlar de les incògnites que s'obririen el dia després d'unes eleccions d'aquesta mena: si guanyen els partits del “sí”, que passa l'endemà de constituir el Parlament? Es proclama la independència i la cambra es dissol –convocant unes noves eleccions en clau constituent- o s'escull directament un govern que gestioni una hipotètica transició? I si la transició s'allarga i l'estat propi no es concreta, què fem? I si resulta que els partits del “sí” obtenen una majoria relativa i un d'ells s'alia amb un partit del “no” o un partit “indefinit” per formar govern? Estarem d'acord en què és un escenari massa ple d'incerteses.

El procés cap a la consulta –i més encara el camí cap a la concreció d'un hipotètic estat català- serà llarg, difícil i ple de traves. En tot cas, només té possibilitats d'èxit si és democràticament impecable. Això passa per evitar succedanis i convocar un referèndum amb tots els ets i uts, si cal desobeint una legislació espanyola clarament injusta. Si Rajoy el veta –inhabilitant el president o enviant la Guàrdia Civil a requisar les urnes- aconseguirem una imatge inèdita, nítida i molt potent als ulls del món. La consulta potser no es farà, però serem més aprop d'una mediació internacional que, amb el temps, desemboqui en un referèndum formal reconegut per totes les parts. ERC, Òmnium i l'ANC, doncs, haurien de pensar-s'ho dues vegades abans d'avalar un estratègia que situa els independentistes en una posició de debilitat i que a la pràctica té uns únics beneficiaris: CiU i el president Mas. Les “plebiscitàries” no són més que l'últim cartutx d'un partit en franca reculada i un líder dèbil per mirar de salvar els mobles, en una enèsima fugida cap endavant de resultat incert. No caiguem en la trampa i apostem pel valor segur de la democràcia.