Quan era petit i passava els estius a Roda de Ter, una de els coses que recordo que més m’agradava era parlar i escoltar històries dels avis, dels meus avis i dels avis dels altres. Les dones grans em deien que era un tret del caràcter que havia tret del meu avi pastisser.

El cas és que les històries que més em colpien eren aquelles en què els grans recordaven i parlaven d’una manera especial del fred, de la por i de la gana. D’ençà han passat 30 anys i del temps dels fets que m’explicaven n’han passat gairebé 70. I tot i així, avui i aquí llegeixo històries que em recorden que la por, el fred i la gana, en diferents formes i expressions, encara són aquí amb nosaltres. I hi és al bell mig de la societat, entre els mes vulnerables i també entre els que potser no ho semblen tant.  

Mig ficat en política, segurament també heretat de l’avi, penso en les noves formes que han pres aquests tres mals aquí a Catalunya. Penso en la gent que passa por a l’espera d’un diagnòstic mèdic en una llista d’espera que és una condemna de vida, o aquells malalts que no saben si aquell fàrmac revolucionari el podran pagar o, fins i tot, si l’administració l’aprovarà pel seu ús. Penso en la canalla petita i jove que omplen la panxa a l’escola d’alguna cosa calenta perquè a casa, o els pares són a la feina fins a altes hores de la nit, o simplement hi ha poc a taula perquè abans paguen la por de la hipoteca i de perdre la casa que la por de no  poder omplir  l’estómac. Penso en aquella gent del meu barri que baixa a omplir la garrafa a la font de la plaça i que, segurament, són els mateixos que no poden pagar tenir la casa calenta o una dutxa amb l’aigua en condicions normals.

Quan cada dia recordo que la por, el fred i la gana encara son aquí i que Catalunya troba sistemàticament un mur infranquejable a l’Estat per fer polítiques socials que ho resolguin, la impotència m’envaeix. No aconsegueixo entendre perquè l’Estat s’entesta en no deixar-nos disposar d’unes eines que ens serveixin per a solucionar-ho. I no tan sols això, sinó que ens prohibeixi fer-les servir quan tirem pel dret. El bloqueig del decret contra la pobresa energètica, l’incompliment amb els pagaments de la llei de dependència, l’impost bancari... Mesures que haurien permès pagar llibres, beques menjador i medicaments a les capes socials més desafortunades.

El proper 27 de setembre estic segur que més de dos milions de persones prendrem una decisió important. Ens apropiarem de les regnes del nostre futur, amb el nostre propi estat, per decidir per nosaltres mateixos com fer que les històries de por, gana i fred siguin ja coses del passat.