L’any 1912, Antoni Rovira i Virgili publicava la “Història dels moviments nacionalistes”. Es tracta del mateix escriptor i polític tarragoní que va promoure, amb regularitat, el seguiment de la política internacional a les pàgines de la premsa catalana, fet fins llavors força inusual. Rovira va mantenir sempre els ulls oberts a tot allò que passava al món i, per aquest motiu, coneixia, amb un detall enciclopèdic, la història de Rússia o la de Finlàndia, per exemple. En el llibre esmentat, hi estudia els casos de 23 territoris europeus, amb un conflicte nacional pendent de resolució.  Era tan gran l’erudició de Rovira i Virgili en aquest terreny que Pere Coromines, amb una dosi notable d’ironia, insinuava que el tarragoní s’havia inventat algun dels països sobre els quals escrivia, endut per la seva passió nacional en la defensa de causes col·lectives. Així, països com Finlàndia, Polònia, Hongria o Irlanda, entre altres, no havien resolt encara el seu plet nacional, llavors. Amb el pas dels anys, sí que ho han fet la majoria dels territoris estudiats en el llibre, amb l’excepció de Catalunya, entre algun altre.
 
Ara, després de dècades de passar desapercebuts internacionalment, Catalunya comença a fer-se un lloc en l’escena mundial. Crec que és una molt bona notícia que, d’uns mesos ençà, certa premsa europea i també nord-americana, es vagi referint a nosaltres i, des de mitjans periodístics seriosos, es vegi la independència política del nostre país com una possibilitat real, al llarg dels propers anys. La crisi econòmica ha deixat al descobert una situació insostenible i insòlita, com és el forat regular del 10% del nostre producte interior brut que se l’enduu Espanya, en concepte de pertinença al seu estat. No hi ha, en tot el món, cap altre territori que es trobi en aquesta circumstància d’hemorràgia constant.
 
Al costat de l’economia, però, hi ha també la llengua i la cultura, la personalitat política de la nació catalana.  Per això no són pocs els mitjans que, un cop esmentada la insuportable situació de sagnia econòmica, fan referència també a l’existència de Catalunya com a societat nacional diferenciada, amb una cultura nacional pròpia i un creixent sentiment independentista en tota l’escala social. Ara s’acaba de conèixer que l’agència nord-americana Stratfor, la CIA-bis, com si diguésssim,  situa el nostre país al nivell d’Escòcia, quant a possibilitats de sobirania, i en valora, sobretot, el caràcter pacífic i democràtic del moviment emancipador.
 
Al contrari d’algun conegut dirigent independentista que menysté el front exterior i així ho manifesta en actes públics, sóc d’un parer ben diferent. Penso que tenir ben lligat l’escaquer internacional és un requisit fonamental i indispensable, importantíssim, per garantir l’èxit de la proposta independentista. A l’era de la globalització, on pots seguir en directe que passa a Damasc, Vanuatu o Madrid, cal disposar d’una estratègia paradiplomàtica, política i informativa molt ben dissenyada per assegurar el triomf del moviment secessionista, de manera que compti amb el màxim de complicitats prèvies i benediccions posteriors. Però, perquè no ens passi allò que ja ha passat a algun país, ens cal treballar ara, perquè ens coneguin, perquè és la sola manera que, a l’hora de la veritat, ens reconeguin.