La paraula "diàleg" forma part de la llarga llista de mots sotmesos a l'accepció mutant a mercè dels interessos polítics. Hi ha qui el reclama com a sinònim d'imposició, hi ha qui el vindica com a estratègia d'erosió electoral i hi ha qui se'l fa seu per portar les regnes del mentrestant. I la banalització de determinades proclames és directament proporcional a la proximitat d'unes eleccions. Per això la reunió entre presidents prevista per aquest dijous és tan complexa. Quan els comicis s'apropen, el diccionari del partidisme s'imposa.

Pedro Sánchez trepitjarà de nou el Palau de la Generalitat quan fa tres mesos deia que no es reuniria amb Quim Torra. Ho farà més per necessitat que per convicció, ja que després del 10-N els resultats el van abocar a fer de la necessitat virtut i a desfer la seva escalada verbal contra l'independentisme per garantir-se la investidura. I Quim Torra el rebrà després que a l'estiu fes una crida a la "confrontació" tot donant per esgotat el diàleg amb un govern que no accepta l'autodeterminació. La principal diferència entre tots dos en aquests moments és que un malda per l'estabilitat del seu govern mentre que l'altre està en precampanya.

Sánchez, però, no està lliure dels interessos que Miquel Iceta també té en aquestes eleccions i això explica l'erràtic pronunciament de la Moncloa la setmana passada en l'intent d'ajornar la mesa de negociació pactada amb ERC a canvi de la investidura. El que per al PSC era una decisió encertada per erosionar els d'Oriol Junqueras -als quals considera els seus principals rivals polítics- es va convertir en un maldecap per al PSOE, que necessita els republicans per aprovar els pressupostos que han d'apuntalar el govern de coalició. Al mateix temps, Junts per Catalunya busca mantenir la supremacia dins de l'independentisme a costa de demostrar que l'estratègia d'ERC no té futur. I ERC, per la seva banda, assenyalar que no hi ha alternativa a una hegemonia que estigui ara a les seves mans. Davant d'una independència que s'albira lluny, és la presidència de la Generalitat l'objectiu. 

Certament, la mesa de negociació entre governs és, en aquest context, matèria fràgil, motiu pel qual és lògic que, qui no està en campanya, tingui l'instint de precintar-la en una capsa de cartró a l'espera que amaini el temporal de les eleccions. Però com més s'ajorna una resolució política al conflicte, més s'enquista, més dies de presó i d'exili se sumen i més es complicarà la governabilitat espanyola. Les eleccions, per molt importants que siguin per als partits, no esborraran aquesta tossuda realitat. 

Que Torra arribi dijous a la reunió amb l'amnistia i l'autodeterminació sota el braç respon a que, per ara, són les dues opcions que, amb matisos, apleguen més consens entre les formacions catalanes. De la mateixa manera que Sánchez traslladarà que aquesta ni és la seva opció ni la de la majoria d'espanyols. Que aquesta constatació es produeixi forma part de la normalitat de dos presidents que representen projectes diferents i, en certa mesura, antagònics. La gran pregunta és si, a partir de la discrepància, tots dos estaran disposats a explorar-se. Al cap i a la fi, reconèixer-se en la diferència és el primer pas per a un diàleg lliure de lloses electoralistes. 

Al cap i a la fi, el diàleg real és el que es produeix quan dues parts s'asseuen cara a cara disposades a defensar amb arguments els seus projectes des de la convicció profunda, però també des de l'acceptació que, si d'una negociació es tracta, els posicionaments de partida no poden ser inamovibles. En cas contrari, serien dos monòlegs jugant al frontó. La primera paret a enderrocar, però, és la de reconèixer que un dels interlocutors s'asseu a la taula del diàleg colpejat per uns tribunals que encara agreugen més el conflicte i que això ho distorsiona tot. Si el conflicte és polític, que els errors -o no- de cadascú es paguin a les urnes. Dijous, a Sánchez li caldrà empatia; a Torra, cintura.