Sabies que el passat cap de setmana l'equip femení del Barça va guanyar el Sevilla 5-0? Molt segurament no tenies ni idea -jo tampoc, ho he hagut de buscar. Però segur que sí que sabies que el Barça masculí, amb espoli de peces de roba groga a l'afició inclòs, va guanyar la final de la copa del rei -ho escric en minúscules a consciència-, també 5-0, contra el Sevilla.

Sabies que la primera persona a guanyar 5 Pilotes d'Or va ser una dona? Ella, Marta Vieira da Silva, va aconseguir una fita que cap home futbolista havia aconseguit abans i no va tenir ni un 1% de la cobertura mediàtica que han tingut jugadors com Leo Messi o Cristiano Ronaldo cada vegada que han guanyat un -no cinc- d'aquests guardons.

És evident doncs, que en el camp del futbol, i per extensió en tots aquells esports que es consideren de contacte, les dones són invisibilitzades. I és per això que aprofito aquest espai per parlar de futbol. No hi entenc un borrall i no m'agrada més enllà de quedar amb amics per prendre una cervesa en un bar on el fan a la televisió i observar, en mode antropològic, com la gent pateix quan veu que el seu equip no fa els gols que hauria de fer. No ho dic com a crítica, a mi em passa el mateix amb la política i estic segura que des de fora també pot semblar absurd; i, fins i tot, ser-ho.

Però parlo de futbol per evidenciar les diferències de gènere en àmbit més de la nostra societat -un, a més, amb molta repercussió. Per intentar guanyar amb arguments aquells que segueixen defensant que el masclisme no existeix. Aquells qui tampoc no saben, o no volen saber, que, tal com ha publicat avui el Col·lectiu Ronda, la retribució mitjana de les dones és un 23% inferior a la dels homes o que l'importa mitjà de la pensió contributiva de jubilació de les dones és gairebé un 38% inferior a la dels homes.

Però tornant al futbol, tema sobre el qual, per llunyania, mai m'esperava escriure, les diferències s'accentuen encara més en l'esport amateur. Aquest article sorgeix diumenge passat quan unes amigues em van convidar a veure un partit del Júpiter femení. Em van explicar que un grup feminista del barri de la Verneda ha creat una afició anomenada Venus 18 per animar l'equip i em va venir molt de gust acostar-m’hi.

A partir de la meva experiència de diumenge, que va acabar amb una victòria 7-0, he anat preguntant a persones de diferents llocs sobre el tema i ha estat quan he evidenciat el masclisme ferotge que envolta l'esport femení de contacte; i molt especialment l'esport femení de base. Una de les primeres barreres a fer caure és deixar de valorar a les jugadores pel seu físic i/o condició sexual. Ja que una de les maneres més fàcils d'intentar menystenir a les jugadores és titllar-les de lesbianes i poc femenines -no és un insult, ho sé, però ells ho utilitzen despectivament. O, també, tractar-les com a objectes sexuals sobre qui se senten legitimats a dir la seva opinió. I si van en grupet, a fer-ho en veu alta per sentir-se més mascle.

I  cal marcar molts més gols. És necessari que tinguin espònsors, que omplin pàgines i minuts dels mitjans de comunicació, que l'afició que segueix i anima l'equip o els equips masculins les animi també a elles... Cal, en definitiva, i com en tants altres àmbits, equiparar el futbol femení al masculí. Han de comptar amb la mateixa visibilitat i els mateixos drets. Una dona pot ser tan bona jugadora de futbol o de rugbi o de qualsevol altre esport, de contacte i no contacte, com un home i, fins i tot, millor.

Perquè pel que fa a capacitats només hi ha un fet que diferencia homes i dones: les dones podem parir i els homes no.