Des de petit he admirat dues personalitats: Johan Cruyff i Pasqual Maragall. Per a mi, representaven la Catalunya que em feia vibrar: ambiciosa, juganera, cosmopolita i alhora profundament arrelada. Eren dues figures iconoclastes, originals, amb pensament propi. Incòmodes per als adversaris, però també —i això és el més interessant— per als de casa.
Les “maragallades” sempre m’han fascinat. Eren com les primeres pinzellades d’un quadre: no sabies exactament cap a on et portarien, però intuïes que acabarien dibuixant alguna cosa valuosa. Johan Cruyff també en tenia, de maragallades —en podríem dir “cruyffades”. Amb idees aparentment senzilles va reinventar el futbol. La meva preferida: si tens la pilota, l’altre no et pot fer gol. Una obvietat? Potser. Però també una revolució.
En els seus equips hi va haver grans jugadors —i alguns que no ho eren tant—, però un dels meus preferits sempre va ser Romário. Les seves jugades eren com les idees de Cruyff: et transportaven, et feien tocar el cel per un instant.
Amb Pasqual Maragall, la política era divertida. És l’únic polític que m’ha fet vibrar de veritat. Amb Cruyff, el futbol esdevenia extraordinari. I amb un dels seus deixebles, Pep Guardiola, vam arribar a creure que un poeta i un enginyer podien conviure en una sola persona, en un sol equip. El seu Barça era una màquina de poesia. Com que no he tornat a veure cap polític que m’hagi despertat aquella mateixa emoció, aquest article ja no parlarà més de política. Parlarà de futbol.
Cruyff i Romário van ser sublims. Guardiola i Lionel Messi els van superar. Vaig pensar que ja no veuria res igual. Però ara tinc la intuïció que aquest Barça que està emergint em farà vibrar encara més.
És un equip més incòmode. No és tant establishment com el de Guardiola. Està liderat per Hansi Flick i per Lamine Yamal, un tàndem tan inesperat com estimulant: un alemany i un català d’arrels marroquines. No faré victimisme, però temo que al voltant de Lamine no hi haurà mai el mateix consens que hi havia amb Messi. I sospito que les seves arrels hi tenen alguna cosa a veure.
El president, Joan Laporta, tampoc genera unanimitats. Sempre sembla que se li perdoni la vida. Però Laporta és Laporta. I a mi, personalment, m’entusiasma: té seny —no es construeixen dos Barces històrics només amb rauxa— i també té rauxa. I això, al capdavall, és futbol.
Gaudeixo d’aquest nou triumvirat —i de tot l’equip— com un nen. L’eliminatòria de Champions ha estat injusta, més que injusta. L’arbitratge, com la mala política, sovint sembla posar-se al servei d’aturar la creativitat. Quin món més miserable quan rema a favor de la justícia poètica! Però ara que han perdut és quan toca dir-ho: estimo aquest Barça més que mai.
Intueixo que ens donarà més alegries, fins i tot, que el de Guardiola i Messi. Flick i Lamine són més outsiders. Ho tindran més difícil per convèncer tothom. Especialment Lamine. Però tranquils: el president és el mateix. El futbol està assegurat. Que continuï el joc, doncs!