Pedro Sánchez ha tancat l'any amb un balanç triomfalista, propi d'un governant que es mou millor en els marcs prefabricats que en el dia a dia de la ciutadania. Fa temps que va posar en marxa una de les jugades mestres del seu mandat -deixar en mans de les autonomies les decisions sobre la gestió de la pandèmia més difícils de pair i d'explicar- i es prepara per resistir a la Moncloa fins al 2023, si pot esgotar el mandat. La cursa es farà llarga: el cicle electoral arrenca a Castella i Lleó al febrer i després vindrà Andalusia. Dues cites en què el PSOE patirà davant l'avenç de la dreta i l'extrema dreta. Una ullada al mapa de les enquestes indica quina pregunta sobrevolarà aquestes eleccions: quants diputats de Vox necessitarà el PP per governar?

La pregunta també apareixerà quan el que estigui en joc sigui la Moncloa, de manera que és lògic pensar que qualsevol iniciativa relacionada amb Catalunya serà postergada per part de la Moncloa. Ho va explicitar el mateix Sánchez en la roda de premsa de balanç d'aquest dimecres. Dues pistes: cap referència a la relació amb la Generalitat en la intervenció inicial, i allunyament de la nova trobada de la taula de diàleg ja en el torn de preguntes. La prioritat, ara, és la sisena onada, un argument que encaixa bé en el calendari del govern espanyol i del PSOE. Quin benefici li pot aportar a Sánchez reunir-se cara a cara amb Pere Aragonès abans de les eleccions a Castella i Lleó? Cap.

I aquest és, precisament, el principal problema que té el president de la Generalitat: que cada reunió de la mesa de negociació és més una concessió graciosa de la Moncloa que no pas fruit del convenciment o bé de la necessitat. Només a Palau saben com va costar que Sánchez vingués el 15 de setembre, i com va costar que s'assegués amb les dues delegacions a la sala Torres Garcia. L'èxit de la taula de diàleg no es pot mesurar en reunions públiques -tothom que conegui processos de negociació sap que els avenços arriben, si ho fan, fora dels focus-, però per a l'estratègia d'ERC és lesiu que de cada trobada en quedi el regust públic que les qüestions formals ho centren tot. Com més es parla de la decoració, més complicat es fa comprovar si els fonaments són a lloc.

Assumint les dificultats, no és estrany que Aragonès parli del 2022 com l'any de "construir alternatives" si el diàleg embarranca. On el govern espanyol prioritza assumptes bilaterals -que ja tenen fòrums específics en clau autonòmica-, la Generalitat voldria entrar a fons en autodeterminació i amnistia. Concedits els indults -que ràpid s'ha evaporat l'efecte d'una mesura que va arribar fa només sis mesos i que ha servit exclusivament per acabar amb la situació injusta de nou persones, sense més conseqüències polítiques ni judicials-, a Sánchez li fa nosa Catalunya. Potser perquè l'independentisme -amb ERC al capdavant- no ha estat capaç d'elevar el nivell d'exigència al Congrés a cada negociació, ja fos per la llei de l'audiovisual o pels pressupostos generals de l'Estat. La percepció és que Sánchez sempre ha donat per descomptat el suport dels republicans, i els fets no l'han desmentit.

El gest que espera Aragonès, i que en el fons necessita, no arribarà aviat, perquè el líder del PSOE només es mou forçat per les circumstàncies i, sobretot, pels interessos. Quin és? Una mesura concreta, una mesura factible, que serveixi per explicar que el diàleg comporta fruits al marge d'uns indults que, com es pot intuir amb certa facilitat, van ser objecte de negociació política. Quin gest podria ser? La reforma de la sedició, per exemple, per trobar una sortida legal als exiliats. O bé l'arquitectura d'una consulta que serveixi perquè la ciutadania es pronunciï sobre la independència, encara que no tingui valor jurídic. Són gestos que l'independentisme més irreductible rebutjaria -almenys en públic, perquè en privat ja se sap que tot es digereix amb més pausa-, però que servirien a Aragonès per fortificar una presidència sotmesa a les onades del coronavirus, als designis de Sánchez i a les crisis cícliques amb els socis de Govern.