Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra. Tots ens trobem diàriament davant el fet de trobar-nos amb un interlocutor que no parla català. A la farmàcia, a la fleca, a la comissaria, al bar, a l’escola, al gimnàs… Cada dia, a pertot, ens trobem amb aquesta situació, i en el 99% dels casos, la nostra reacció és abandonar el català i passar-nos al castellà.

Els més militants llegiran això i s’exclamaran “jo no canvio mai de llengua, sempre parlo en català amb tothom”, i segurament aquesta sigui la seva intenció quan comença el dia i surten de casa, però abans del migdia ja s’hauran trobat en la situació d’haver de canviar al castellà, per costum, per cortesia, per por o per la sensació d’inferioritat causada per segles de repressions i prohibicions i la imposició més o menys violenta del castellà.

La supervivència del català no depèn de les institucions, les lleis ni els diners que es gasti el govern en promoure el català, sinó de la militància activa dels seus parlants. Una actitud intransigent en l’ús del català a tot arreu i tothora és el que farà la llengua imprescindible per viure, estudiar, treballar o fer negocis a Catalunya.

Si mirem el cas dels nouvinguts que no provenen de països castellanoparlants, ens trobem tot sovint que s’integren en castellà, perquè és la llengua “útil” i “necessària” per fer tràmits, per aconseguir una feina, per interactuar la gent. Ara per ara, el castellà és l'única llengua “necessària” a Catalunya. És l’idioma de l’Estat, que l’imposa amb tota la seva força, i és la llengua a la qual canvien els catalans tan bon punt adverteixen que l’altre no parla català.

Si el català fos necessari per vendre, perquè els clients només parlen català i no accepten cap altra llengua ni en la interacció amb els venedors, ni en la paperassa; si fos requisit per obtenir una feina en el sector privat perquè els empresaris i comerciants catalans ho exigissin; si fos necessari per fer amics o trobar una parella, els nouvinguts l’adoptarien sense dificultats, Malauradament, tot això es pot fer en castellà a Catalunya sense cap entrebanc.

El costum nefast de canviar al castellà davant una persona que fa 20 anys que viu a Catalunya, o davant un nouvingut que acaba d'arribar, té a més a més una derivada molt negativa: transmet el missatge que el català és la llengua per parlar “amb els meus”, i que els nouvinguts no ho són ni ho seran mai, per això amb ells no faig servir la llengua “dels meus”. 

És brutal la quantitat de nouvinguts que, tot i fer l’esforç d’aprendre el català, l’acaben abandonant per la senzilla raó que ningú no el parla amb ells. Fins i tot quan insisteixen a amics i companys de feina o d’estudi per tal que no canviïn de llengua, hi continuen, “sense voler” o “sense adonar-se’n”.  El missatge és clar: el català no és per a ells.

La llengua catalana ha sobreviscut a moments tant o més durs que l’actual, en que es troba en retrocés evident a la capital i a les grans àrees urbanes. Si encara és viva, és per l’actitud dels seus parlants, que la van mantenir a dins de les llars, a l’exili o resistint lleis i persecucions. Si esperem que el català se salvi amb trobades de les altes esferes o amb lleis del Parlament, ho tenim cru. L’únic camí és la intransigència que faci del català una llengua imprescindible per comunicar-se, interactuar i fer negoci amb els 4 o 5 milions de parlants actius que quedem. A partir d’aquí, la taca s’escamparà tota sola.