La sisena edició dels Premis Gaudí d'aquesta nit ha donat les 4 millors estatuetes a 'La Plaga'. Millor muntatge, millor guió, millor direcció i millor pel·lícula per una història que va captivar tothom des del primer moment. Al llarg d’aquests darrers mesos, des d’aquest diari no ens hem cansat de dir que és una pel·lícula gran, subratllant que ha estat rodada a Gallecs i que ha estat dirigida i escrita per una molletana, Neus Ballús. I no ens cansarem de dir-ho i repetir-ho, perquè el fet de posar la mirada en un paisatge emocional tan local i proper l'ha acabat fent totalment universal. I aquí rau l'èxit i la grandesa d’aquesta petita joia. 

Neus Ballús ha sabut moure’s pel terreny que millor coneix per fer una relectura del "western", per explicar les grandeses i les misèries de la condició humana, per retratar amb mestratge la vida de l'extraradi de la gran capital, per establir diàlegs amb la destresa de Wim Wenders, amb la tradició coral de Robert Altman o amb la narrativitat de Claire Denis. Entre molts altres mèrits, la directora molletana i el coguionista Pau Subirós han sabut escriure una història que és tota una lliçó de l’art que vol ser perdurable. Perquè perdura en la seva essència: universalitzant un paisatge, no deixant de saber on són els peus i que aquests toquin a terra. De Gallecs al món, com a part fonamental per entendre el gran èxit que ha tingut des de la seva estrena a la Berlinale.

La Plaga és una petita conquesta que cal que no parem de reivindicar. Com a espectadors, hem pogut gaudir d’un petit miracle que passa només de tant en tant, perquè la primera pel·lícula de Neus Ballús és una menuda peça d'artesania, perquè és sàvia i és artesanal, perquè és viscuda, pensada i feta als marges de la indústria comercial, perquè és emotiva i gens tramposa, amb una bellesa que remou. Perquè és una pel·lícula que s’ha fet des de la necessitat d’explicar una gran història –tan local com els grans clàssics ens han ensenyat que calia fer– i que s’ha fet des d’una passió pel cinema que traspassa la pantalla. Però, sobretot, perquè s’ha fet amb una passió encara més intensa per la vida que explica.

És per tot això que cal dir-ho amb totes les lletres: Enhorabona, Pau. Enhorabona, Neus. Enhorabona, cinema català. Enhorabona, La Plaga, per aquests 4 Premis Gaudí.