És inquietant com la repressió està guanyant terreny a la defensa dels drets. Que el conflicte català obriria la caixa dels trons i posaria en guàrdia l’Estat era previsible, però que l’execució seria, fins avui, tan impecablement orquestrada per totes les peces de l’engranatge es feia més impensable. Avui, però, aquest no és, malauradament, l’únic exemple d’involució democràtica. Aquest dijous també és notícia l’exili del raper mallorquí Valtònyc condemnat a presó per les lletres de les seves cançons.

La primera constatació de tot plegat és la manca de maduresa de l’Estat. L’estratègia de judicialització no hauria pogut executar-se sense una clara sintonia entre el poder polític, judicial i mediàtic. Un fet que ja és una evidència a nivell internacional. I és que a aquestes alçades, fins i tot, la justícia europea ha constatat la inconsistència de la causa que instrueix el Suprem i que manté a la presó preventivament nou dirigents polítics.

La segona constatació és el fracàs d’un projecte sòlid d’esquerres capaç d’esmenar l’estratègia regressiva. Una esquerra capaç de reaccionar amb contundència als cops de porta de la justícia europea i recollir els advertiments que advoquen per resoldre el conflicte per la via política. El cas més escandalós ha estat el del PSOE que ha arribat a negar-se a ell mateix quan algú de les seves files s’ha sortit del guió.

La tercera i més dura constatació és que l’alineació dels poders de l’Estat ha acabat abocant-lo a una repressió sistèmica. Només així s’explica que avui l’ofensiva contra l’independentisme mantingui empresonats a dirigents polítics, bloquejades institucions i coaccionades veus i formes d’expressió. Davant d’aquest context d’asfíxia política, els que fa temps que ens preguntàvem quanta repressió podia aguantar una democràcia comencem a dubtar ara que una democràcia aguanti tanta repressió.