El barroer i intencionat enfrontament al Parlament pel llaç groc a la bancada del Govern, respon al desig de Cs de mantenir la tensió identitària, amb finalitats electorals.
El diputat Carrizosa ha decidit exercir de provocador oficial del seu grup parlamentari. Una actitud que no neix de la convicció, sinó del càlcul. De fet, ben organitzat com estava l’incident, la líder del partit, Ines Arrimadas, oportunament era lluny de l’hemicicle. No fos cas que l’esquitxés el desagradable espectacle.
Càlcul. Molt càlcul electoral. Tot pel vot. Tot per la Moncloa. Sense complexes, sense reserves, sense mesura. D’aquí la fredor amb la que van acollir, també a les files populars, aquesta actitud. És tan evident, que fa mal als ulls als qui podrien, probablement, compartir l’esperit del que va reclamar Carrizosa.
En aquesta mateixa lògica, que no origen, cal ubicar els incidents a les platges fa uns dies o les agressions d’ultres arrancant llaços grocs dels carrers o increpant violentament a qui els porta pacíficament. Voluntat de tensionar, de crispar, de mantenir viva l’espurna de l’enfrontament, per convertir-lo en un instrument de propaganda.
Faríem bé de no caure en provocacions. El groc expressa la solidaritat i amistat amb les persones empresonades o que han hagut d’abandonar el país per raons polítiques. No pot ser un element de disputa, d’enfrontament, perquè és justament el contrari del que prediquen les persones a les que donem suport amb el llaç groc.
Per això, tan important com que hi sigui present arreu, ho és que hi sigui de forma respectuosa, no invasiva. No és un símbol contra ningú, sinó a favor d’unes persones que viuen injustament una tragèdia personal inacceptable. Per cert, des del respecte i la convicció de l’estima i la generositat amb la que es va fer, quan imagino l’Oriol, els Jordis o tots els consellers i conselleres, la darrera cosa que em ve al cap és una creu simulant un cementiri. No els enterrem perquè, són vida! I segurament el seu calvari i la seva fermesa, serà el fonament de fites important del nostre país i garantia de cohesió política i social.
Ni tampoc hauria de ser identificat amb l’independentisme únicament. Perquè són centenars de milers les persones que no comparteixen el més mínim les posicions polítiques de la majoria independentista, però que mostren el seu afecte i solidaritat amb els presos i exiliats. Fins i tot milers de ciutadans que han votat al partit del sr. Carrizosa. Persones que consideren una bogeria les decisions del govern anterior, que estan disposades a combatre-les políticament, però que de cap manera compateixen les greus conseqüències que pateixen.
Alguns potser en diran renúncia, feblesa o manca de coratge. Soc impur per naturalesa. Però aquest país necessita la valentia de recuperar espais en el que es trobin posicions polítiques diferents. Em sembla imprescindible, no només políticament, sinó socialment. I el rebuig a la situació dels qui amb el llaç groc ens solidaritzem, estic convençut que pot ser un punt de trobada d’una immensa majoria de la societat, pensin com pensin. I per cert, és el millor favor que els podem fer.
I necessitem també, que no totes les decisions polítiques s’adoptin des de la mirada del debat nacional. Perquè això sí que fractura. En aquest sentit, acceptar l’oferta de moció de censura d’Albiol al PSC, seria una molt mala notícia. Confio que els militants del socialisme badaloní no acceptin aquesta oferta enverinada. Com un error ha estat, al meu entendre, el trencament de pactes locals sustentats únicament en la dinàmica nacional.
No es tracta de tornar enrere. Ni d’oblidar ningú les seves posicions polítiques. Sinó de garantir que els passos que fem col·lectivament el compartiran i s’identificarà una majoria política i social. I de passada, aïllarem als qui fan de la confrontació i l’odi la seva divisa per créixer políticament.
El diputat Carrizosa ha decidit exercir de provocador oficial del seu grup parlamentari. Una actitud que no neix de la convicció, sinó del càlcul. De fet, ben organitzat com estava l’incident, la líder del partit, Ines Arrimadas, oportunament era lluny de l’hemicicle. No fos cas que l’esquitxés el desagradable espectacle.
Càlcul. Molt càlcul electoral. Tot pel vot. Tot per la Moncloa. Sense complexes, sense reserves, sense mesura. D’aquí la fredor amb la que van acollir, també a les files populars, aquesta actitud. És tan evident, que fa mal als ulls als qui podrien, probablement, compartir l’esperit del que va reclamar Carrizosa.
En aquesta mateixa lògica, que no origen, cal ubicar els incidents a les platges fa uns dies o les agressions d’ultres arrancant llaços grocs dels carrers o increpant violentament a qui els porta pacíficament. Voluntat de tensionar, de crispar, de mantenir viva l’espurna de l’enfrontament, per convertir-lo en un instrument de propaganda.
Faríem bé de no caure en provocacions. El groc expressa la solidaritat i amistat amb les persones empresonades o que han hagut d’abandonar el país per raons polítiques. No pot ser un element de disputa, d’enfrontament, perquè és justament el contrari del que prediquen les persones a les que donem suport amb el llaç groc.
Per això, tan important com que hi sigui present arreu, ho és que hi sigui de forma respectuosa, no invasiva. No és un símbol contra ningú, sinó a favor d’unes persones que viuen injustament una tragèdia personal inacceptable. Per cert, des del respecte i la convicció de l’estima i la generositat amb la que es va fer, quan imagino l’Oriol, els Jordis o tots els consellers i conselleres, la darrera cosa que em ve al cap és una creu simulant un cementiri. No els enterrem perquè, són vida! I segurament el seu calvari i la seva fermesa, serà el fonament de fites important del nostre país i garantia de cohesió política i social.
Ni tampoc hauria de ser identificat amb l’independentisme únicament. Perquè són centenars de milers les persones que no comparteixen el més mínim les posicions polítiques de la majoria independentista, però que mostren el seu afecte i solidaritat amb els presos i exiliats. Fins i tot milers de ciutadans que han votat al partit del sr. Carrizosa. Persones que consideren una bogeria les decisions del govern anterior, que estan disposades a combatre-les políticament, però que de cap manera compateixen les greus conseqüències que pateixen.
Alguns potser en diran renúncia, feblesa o manca de coratge. Soc impur per naturalesa. Però aquest país necessita la valentia de recuperar espais en el que es trobin posicions polítiques diferents. Em sembla imprescindible, no només políticament, sinó socialment. I el rebuig a la situació dels qui amb el llaç groc ens solidaritzem, estic convençut que pot ser un punt de trobada d’una immensa majoria de la societat, pensin com pensin. I per cert, és el millor favor que els podem fer.
I necessitem també, que no totes les decisions polítiques s’adoptin des de la mirada del debat nacional. Perquè això sí que fractura. En aquest sentit, acceptar l’oferta de moció de censura d’Albiol al PSC, seria una molt mala notícia. Confio que els militants del socialisme badaloní no acceptin aquesta oferta enverinada. Com un error ha estat, al meu entendre, el trencament de pactes locals sustentats únicament en la dinàmica nacional.
No es tracta de tornar enrere. Ni d’oblidar ningú les seves posicions polítiques. Sinó de garantir que els passos que fem col·lectivament el compartiran i s’identificarà una majoria política i social. I de passada, aïllarem als qui fan de la confrontació i l’odi la seva divisa per créixer políticament.