La sentència del cas Nóos és d'estat. A l'espera de llegir-ne els arguments jurídics (encara no s'han fet públics), els delictes que s'atribueixen a cadascun dels acusats i les condemnes que se'ls imposen a la part dispositiva que s'ha conegut aquest divendres s'ajusten al guió del que va ser el judici i dels interessos del cap de l'Estat (de l'actual i de l'anterior) i del govern central. Els poders de l'Estat, molt implicats en la resolució d'aquest escàndol de corrupció, fa anys que treballen per evitar una condemna exemplar que fes que la germana del rei sortís mal parada. Tampoc es podien permetre una decisió encara més tova que la que ha pres l'Audiència de Palma declarant-la responsable a títol lucratiu i fent-li pagar una multa. Hauria estat més escandalós perquè ningú es va empassar que ella, de tot plegat, no en tenia ni idea.

Un jutge instructor, José Castro, posat a la picota pels mateixos que en el cas del procés català defensen la independència de la Justícia i s'escandalitzen davant suposades pressions, i un fiscal, Pedro Horrach, que ha actuat com a advocat defensor de Cristina de Borbó deixant -en això sí que hi ha paral·lelismes amb el que passa a Catalunya- per terra el ministeri públic, feien preveure un final com el que s'ha anunciat aquest divendres. El preu que havia de pagar Iñaki Urdangarín perquè la família no l'abandonés a la seva sort era assumir tota la responsabilitat i deslliurar-ne la infanta. Així ha estat i no li ha sortit tan car com s'esperava. Ni a ell ni a Diego Torres, el seu soci.

La monarquia és un dels referents del règim de 1978, al que el PP i el PSOE (ara amb l'inestimable suport de Ciutadans) donen respiració assistida. Van fer possible una transició tranquil·la entre el pare i el fill tapant algunes vergonyes i ara han pressionat per una sentència que preservés equilibris i permetés a Miquel Roca, defensor de la Infanta i pare de la Constitució de 1978 (tot quadra), proclamar als quatre vents que "està garantida la igualtat dels ciutadans davant la llei".

Aquests anys de crisi ens hem sentit a dir que calia retallar perquè tots plegats havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats. És una frase que, lògicament, indigna a molts. Més veient com s'està esbandint la sortida de la crisi econòmica. En canvi, no és injust dir que, a cavall d'una sensació d'impunitat que ha amarat massa àmbits i institucions a Espanya (i també a Catalunya), una determinada casta de polítics comissionistes, empresaris corruptors i famílies privilegiades s'han volgut passar de llestos en els darrers anys. El règim de 1978 encara no l'hem tombat a Catalunya i, a Espanya, emet senyals de recuperació. Però, abans que París torni a ser una festa, s'ho hauran de pensar més d'una vegada. Li han vist les orelles al llop.