Fins i tot abans de que els catalans fóssem espanyols malgrat tenir el mateix rei, les institucions i les tropes invasores de l’imperi es van creure que eren amos de Catalunya.
Això ja va succeir a meitat segle XVII, amb la guerra de Successió. Fins i tot, a les visites pastorals que els bisbes efectuaven habitualment a cada parròquia, com eren castellans, escrivien en la seua llengua i demanaven als rector que ells també ho fessin. Els bisbes eren castellans perquè eren elegits pel rei per pagar-se mutus favors familiars, i no pel papa de Roma, com a màxima autoritat de l’Església. Com havien d'escriure en castellà els nostres rectors, si la seua llengua era el català?
I esta recomanació del segle XVII, d’usar la llengua de Castella, ja va obligar oficialment a estudiar-lo després de guanyar la guerra de Successió, del 1714. El 1717, en el Decret de Nova Planta, es va imposar a les Audiències Judicials utilitzar la llengua castellana. Als seminaris es va començar a ensenyar a partir d'esta data, i els bisbes, malgrat obligar als rectors a escriure la seua llengua, no la podien reflectir perquè no la coneixien. A partir del 1752 ja s’escriu alguna nota parroquial en castellà. Pocs anys despès el rei Carles III ja prohibir l'ensenyament del català a les escoles.
Una forma d’espanyolitzar Catalunya és la voluntat d’eliminar la llengua pròpia i imposar la castellana. L’excusa és que “es la lengua de todos”, sense voler entendre que la seua llengua és la seua i no la nostra. Com a un bascoparlant li poden dir que el castellà és la llengua de tots, o a un astur o a un gallec perquè és la lengua común?
Després d’anys de no permetre l’ensenyament de l’idioma propi de Catalunya, amb reis absoluts i les dictadures de torn, en arribar la democràcia vam creure que s’havia resolt el problema, aplicant la llei de normalització lingüística aprovada per majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Quan vivim democràcia hipotètica –ells la determinen plena- els jutges actuen com en altres moments ho feren els dictadors. Imposen rebaixar l’ensenyament del català a les escoles i ho obliguen en un comunicat carregat de faltes d’ortografia. O siga que poden determinar en quin idioma s’ha d’ensenyar i ells son analfabets de l’idioma de Catalunya. Com es pot entendre que a Catalunya els judicis només el 7% es celebren i s’escriguen en català?
I l’exemple el tenim quan el Ministerio confirma que els escolars catalans de mitjana coneixen millor l’ortografia castellana que a la resta d’Espanya. Si els professionals de l’ensenyament de l’estat Espanyol ho confirmen, per què els jutges s’interposen en l’ensenyament a les escoles catalanes?
I un altre exemple el tenim amb els exàmens dels cossos de policia espanyols. En les convocatòries de personal d'estos cossos, la majoria no podien passar la avaluació per no conèixer prou l’ortografia de la llengua seua que és la castellana, i per cobrir les places necessàries van optar per deixar de puntuar-la. O siga que els alumnes d’Espanya surten de les escoles primàries sense conèixer el grau mínim de llengua castellana. I en canvi a Catalunya, que surten coneixent el català i millor el castellà que a la resta d’escoles d’Espanya, el TSJC dictamina que a les nostres escoles s’ha de millorar l’ensenyament del seu idioma.
La voluntat de manar, obligar i dividir la societat catalana, ara ja no correspon als dictadors com Franco o Primo de Rivera. Ara ja son els jutges els que interpreten com s’ha d’ensenyar, quan ells demostren el seu analfabetisme de l’idioma que només pel fet de venir a servir a Catalunya haurien de conèixer. Queda clara, doncs, la seua voluntat; dividir els catalans, fer-nos seguir les seues maneres de ser, anorreant la nostra idiosincràsia ancestral, i desconcertar la societat per convertir-nos en poques generacions en “españoles”.
Pretenen denigrar la nostra llengua a un simple dialecto lemosín, com així ens ho ensenyàvem a les escoles de Franco. Els diners que surten de Catalunya se’n van on volen i mantenen un dèficit fiscal del 16%. Les obres que ens prometen PSOE i PP, passen els anys i queden per construir. I a sobre, com els catalans som tan dolents, parlem en un idioma diferent i tenim la gosadia de reclamar els mateixos drets que gaudeixen els espanyols, ells, anul·len l’estatut que hauria pogut arribar a ser un camí d’entesa entre les parts, empresonen, multen, inhabiliten, els nostres líders, peguen als nostres votants i persegueixen com a “fugados” els que, com el President Companys, van marxar per no ser reprimits. I ara els espien, saltant-se totes les normes ètiques i drets humans, i aquí no passa res! Son els amos, es senten els amos i fan el que volen usant els mitjans legals o il·legals segons conveniència.
Esta és una història molt trista i de difícil solució. La gran majoria de catalans, malgrat les burles que s’emeten contra l’independentisme de la premsa espanyola i malauradament també alguna catalana, som el 81% dels catalans els que demanem un referèndum. Temes com la imposició del 25% a les escoles ens fa sentir més allunyats d'esta Espanya que ens vol obligar a ser com ells i simplement som diferents.
Això ja va succeir a meitat segle XVII, amb la guerra de Successió. Fins i tot, a les visites pastorals que els bisbes efectuaven habitualment a cada parròquia, com eren castellans, escrivien en la seua llengua i demanaven als rector que ells també ho fessin. Els bisbes eren castellans perquè eren elegits pel rei per pagar-se mutus favors familiars, i no pel papa de Roma, com a màxima autoritat de l’Església. Com havien d'escriure en castellà els nostres rectors, si la seua llengua era el català?
I esta recomanació del segle XVII, d’usar la llengua de Castella, ja va obligar oficialment a estudiar-lo després de guanyar la guerra de Successió, del 1714. El 1717, en el Decret de Nova Planta, es va imposar a les Audiències Judicials utilitzar la llengua castellana. Als seminaris es va començar a ensenyar a partir d'esta data, i els bisbes, malgrat obligar als rectors a escriure la seua llengua, no la podien reflectir perquè no la coneixien. A partir del 1752 ja s’escriu alguna nota parroquial en castellà. Pocs anys despès el rei Carles III ja prohibir l'ensenyament del català a les escoles.
Una forma d’espanyolitzar Catalunya és la voluntat d’eliminar la llengua pròpia i imposar la castellana. L’excusa és que “es la lengua de todos”, sense voler entendre que la seua llengua és la seua i no la nostra. Com a un bascoparlant li poden dir que el castellà és la llengua de tots, o a un astur o a un gallec perquè és la lengua común?
Després d’anys de no permetre l’ensenyament de l’idioma propi de Catalunya, amb reis absoluts i les dictadures de torn, en arribar la democràcia vam creure que s’havia resolt el problema, aplicant la llei de normalització lingüística aprovada per majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Quan vivim democràcia hipotètica –ells la determinen plena- els jutges actuen com en altres moments ho feren els dictadors. Imposen rebaixar l’ensenyament del català a les escoles i ho obliguen en un comunicat carregat de faltes d’ortografia. O siga que poden determinar en quin idioma s’ha d’ensenyar i ells son analfabets de l’idioma de Catalunya. Com es pot entendre que a Catalunya els judicis només el 7% es celebren i s’escriguen en català?
I l’exemple el tenim quan el Ministerio confirma que els escolars catalans de mitjana coneixen millor l’ortografia castellana que a la resta d’Espanya. Si els professionals de l’ensenyament de l’estat Espanyol ho confirmen, per què els jutges s’interposen en l’ensenyament a les escoles catalanes?
I un altre exemple el tenim amb els exàmens dels cossos de policia espanyols. En les convocatòries de personal d'estos cossos, la majoria no podien passar la avaluació per no conèixer prou l’ortografia de la llengua seua que és la castellana, i per cobrir les places necessàries van optar per deixar de puntuar-la. O siga que els alumnes d’Espanya surten de les escoles primàries sense conèixer el grau mínim de llengua castellana. I en canvi a Catalunya, que surten coneixent el català i millor el castellà que a la resta d’escoles d’Espanya, el TSJC dictamina que a les nostres escoles s’ha de millorar l’ensenyament del seu idioma.
La voluntat de manar, obligar i dividir la societat catalana, ara ja no correspon als dictadors com Franco o Primo de Rivera. Ara ja son els jutges els que interpreten com s’ha d’ensenyar, quan ells demostren el seu analfabetisme de l’idioma que només pel fet de venir a servir a Catalunya haurien de conèixer. Queda clara, doncs, la seua voluntat; dividir els catalans, fer-nos seguir les seues maneres de ser, anorreant la nostra idiosincràsia ancestral, i desconcertar la societat per convertir-nos en poques generacions en “españoles”.
Pretenen denigrar la nostra llengua a un simple dialecto lemosín, com així ens ho ensenyàvem a les escoles de Franco. Els diners que surten de Catalunya se’n van on volen i mantenen un dèficit fiscal del 16%. Les obres que ens prometen PSOE i PP, passen els anys i queden per construir. I a sobre, com els catalans som tan dolents, parlem en un idioma diferent i tenim la gosadia de reclamar els mateixos drets que gaudeixen els espanyols, ells, anul·len l’estatut que hauria pogut arribar a ser un camí d’entesa entre les parts, empresonen, multen, inhabiliten, els nostres líders, peguen als nostres votants i persegueixen com a “fugados” els que, com el President Companys, van marxar per no ser reprimits. I ara els espien, saltant-se totes les normes ètiques i drets humans, i aquí no passa res! Son els amos, es senten els amos i fan el que volen usant els mitjans legals o il·legals segons conveniència.
Esta és una història molt trista i de difícil solució. La gran majoria de catalans, malgrat les burles que s’emeten contra l’independentisme de la premsa espanyola i malauradament també alguna catalana, som el 81% dels catalans els que demanem un referèndum. Temes com la imposició del 25% a les escoles ens fa sentir més allunyats d'esta Espanya que ens vol obligar a ser com ells i simplement som diferents.