El congrés nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya no va ser un camí exempt d’esgarrinxades. El context polític, posterior a un període alcista de la formació, havia ajudat a accentuar les diferències internes. S’havia passat d’una etapa en què el partit independentista havia governat la Generalitat de Catalunya en solitari a una situació notablement menys avantatjosa, encara que mantenint una posició central en la política catalana que hauria estat impensable en la major part de la trajectòria contemporània de la formació. En certa manera, es podia dir que ERC vivia un període de ressaca que realçava el malestar interior.
Tot i les tensions prèvies que ara comentàvem, visibles a simple vista per haver-se traslladat massa freqüentment a l’esfera pública en comptes de limitar-les als espais de debat adients, el congrés es va liquidar amb un resultat explícit que donava el comandament a la candidatura liderada per Oriol Junqueras i Elisenda Alamany. D’aleshores ençà, la remor ha disminuït d’una forma molt considerable, amb una militància que sembla decidida a passar pàgina i centrada a encarar els reptes de futur, començant pels més immediats.
El principal d’aquests darrers són les eleccions municipals de l’any 2027. Actualment, la formació republicana és la primera força en nombre de regidors del Principat i l’única opció independentista amb una presència notable a les zones metropolitanes del país. Els resultats als municipis, així com als altres comicis, indiquen que ERC té una capacitat d’anivellar les diverses realitats del país que no té cap altra marca. Mentre els socialistes tenen els seus feus en determinades ciutats grans, l’espai de Junts està delimitat sobretot als territoris d’això que de manera imprecisa s’anomena “comarques”. Tot sigui dit grosso modo, és clar.
El congrés nacional d’ERC ve seguit dels diversos congressos territorials que escullen les executives de cada una de les federacions del partit. Un exemple de la voluntat de posar-se a treballar immediatament i de girar full en comptes de recrear-se en les agrors l’hem pogut veure a les comarques gironines, on les diverses faccions al congrés nacional s’han anat desdibuixant per unir-se en una sola candidatura que ha posat l’accent en el repte municipalista que hi ha a dos anys vista. La conclusió era clara: la remor interna prolongada en el temps espanta el ciutadà impossibilitant que aquest s’engresqui amb el projecte i, alhora, dificulta la mobilització d’una militància que queda atordida amb debats d’autoconsum.
Quan es tracta d’eleccions municipals és obvi que es doni una rellevància especial a Barcelona, per ser aquesta la ciutat més poblada de Catalunya i dels Països Catalans i pel simbolisme de la seva capitalitat. ERC va ser capaç de guanyar les eleccions municipals al cap i casal l’any 2019 per primera vegada des dels anys trenta. El poder que tenia la imatge d’una Barcelona governada per l’independentisme d’esquerres el va poder copsar tothom de seguida i és per això que hi va haver tot d’estrambòtiques maniobres polítiques per evitar-ho de totes totes. No es tractava només de la imatge simbòlica, és clar, sinó de la capacitat de transformació que suposa poder governar una gran ciutat d’aquestes dimensions, pressupost i prestigi.
Aquest cap de setmana la militància barcelonina d’ERC celebrarà el seu propi congrés regional. Tal com va passar en l’àmbit nacional, la situació no és la més falaguera de totes, però també és cert que diversos punts de vista de l’ERC de Barcelona que havien estat antigament enfrontats es van unir per donar suport a Junqueras i a Alamany el desembre passat. Al congrés barceloní s’hi farà especialment patent si finalment el partit és capaç de recosir les ferides i mirar endavant, o bé si encara queda subjacent un ànim de revàlida i un esperit de segona volta.
El resultat, és clar, quedarà en mans de la militància, que és qui té la capacitat de decisió en una formació que es reivindica com a assembleària, però les conseqüències, en forma d’estabilitat o inestabilitat, tindran la seva traducció en els resultats en l’àmbit institucional.