"Em caso per Sant Jordi", se’m va ocórrer dir en els pocs segons que tenia per saludar el meu interlocutor. “Us heu trastocat!” va respondre, rient. La veritat, no m’hauria sorprès si no fos perquè la broma venia del papa Francesc.

Era el gener del 2022, en plena audiència amb un grup de periodistes i metges que havíem treballat en un projecte sobre la vacuna de la Covid-19 als mitjans. Com feia sempre que podia, va parlar amb tothom, va saludar tothom, ens va voler veure la cara malgrat la mascareta que havíem de dur. I a la nostra breu conversa, encara va afegir, “resoleu les vostres diferències cada dia abans d’anar a dormir, perquè la guerra freda és molt freda”. El Papa sabia de què parlava, i anava més enllà del matrimoni. Ell ha estat així, de forma amable però de contingut contundent.

Acostumat a la fredor de la sospita, de la inseguretat despietada d’alguns que l’han envoltat, del judici dels molts a qui —necessàriament— ha incomodat, s’ha protegit, durant els seus 4422 dies de pontificat, amb una marcada austeritat, una infatigable voluntat de servei i una coherència insubornable. Molts ens preguntem ara, com s’agafa, aquest relleu? Amb el panorama global que tenim, el nou Papa bé que s’haurà d’abrigar. El dubte és si ho farà amb vellut o roba de sac.

Si més no, les ratxes d’aire fred que li vindran des de fora ja les podem intuir. No arribaran només de l’est del Vell Continent, també de l’altra banda de l’Atlàntic, i del sud, i de l’Orient Mitjà, etc. És evident que la mentida i el conflicte són les sortides més triades en un món governat a base d’estirabots i espectacles decadents. Caldria que, com el seu antecessor, tingués el coratge de fer dels valors evangèlics el caliu que desfaci les posicions més ultracongelades.

El nou Papa també hauria de fer de l'Església un abric confiable. Hauria de vetllar perquè fos una capa protectora per a creients i no-creients. Com va exclamar Francesc, per a “totes, totes, totes” les persones. Ningú a la intempèrie. Malgrat els esforços del Pontífex argentí però, encara n’hi ha moltes que se senten oblidades, maltractades o ignorades. En una societat gèlida en què la gent semblem les peces d’un malvat mecanisme distòpic que, d’una manera o altra, acaba beneficiant Elon Musk, una Església humana pot convertir-se en una bona llar de foc.

Qui s’elegeixi en els propers dies a la Capella Sixtina, però, també ha de poder calibrar la força dels corrents interns. De vegades, les més glaçades. Recordem que Francesc ha tingut a sobre l’ombra d’un cisma orquestrat pel ja excomunicat cardenal Carlo Maria Viganò. També ha hagut de respondre obertament diverses ‘dubia’ —mecanisme vaticà per aclarir dubtes sobre possibles qüestions teològiques que s’ha fet servir darrerament per qüestionar les postures progressistes del Papa— llençades per part de cinc cardenals. Dos d’aquests, Burke i Sarah, tenen dret a vot en el pròxim conclave. De fet, fa cinc anys, el cardenal Sarah va publicar un llibre en defensa del celibat que molts sectors van rebre com una caixa de trons contra Bergoglio. En aquella ocasió, la polèmica va esquitxar fins i tot el llavors emèrit Papa Benet XVI. Francesc, doncs, ha fet front a guerres fredes que, de tan fredes, cremaven. D’això també n’haurà de ser molt conscient qui agafi el bàcul de bisbe de Roma.

Sembla doncs que el nou Papa ho haurà de fer tot alhora i a tot arreu —com el deia el títol d’aquella pel·lícula tan oscaritzada—. Escoltar, entendre, acollir i defensar les persones en un context convuls. Tenint en compte tal pronòstic, alguns diuen que el temperament mediterrani és des d’on es podrien manegar millor els xàfecs. Altres creuen que seran més encertats aires tropicals o que la resistència que proporcionen les temperatures extremes del desert serien clau en el Pontífex del futur. I és que, sens dubte, haurà de donar escalf a un món on les guerres fredes són molt fredes. Per això en la meva particular carta als reis papals demanaria això, un Papa abric.