Cada 23 d’abril, Catalunya celebra una de les seves tradicions més estimades: Sant Jordi, la festa del llibre i la rosa. Però mentre a casa nostra el dia brilla amb força, a l’exterior el seu sentit original s’està diluint en un relat que no ens pertany. La Diada corre el risc de deixar de parlar català.
Un dels exemples més flagrants d’aquesta desnaturalització ha tingut lloc a Seül. Allò que l’any passat va ser una celebració genuïnament catalana, amb llibres d’autors nostrats traduïts al coreà, música i gastronomia del país, enguany ha estat convertit en una jornada de sevillanes, paella i flamenc, organitzada per l’ambaixada espanyola. El missatge és clar: es vol substituir una festa nacional catalana per una postal folklòrica espanyola.
Aquesta apropiació no és nova ni aïllada. Des que la UNESCO va establir el 23 d’abril com a Dia Mundial del Llibre, la narrativa dominant ha anat esborrant l’origen català d’aquesta data. La internacionalització de Sant Jordi, en lloc de reforçar la seva identitat, l’ha exposat a una absorció per part de l’estat espanyol, que busca projectar una cultura homogènia i centralista.
Però hi ha resistència. De Nova York a Buenos Aires, passant per Brussel·les o Sydney, comunitats catalanes a l’exterior continuen celebrant la Diada amb passió i persistència. Ho fan des de la precarietat, amb suport institucional escàs i gràcies a la tenacitat de persones que entenen que la cultura és una eina de resistència i afirmació nacional. Són aquestes iniciatives les que mantenen viva l’ànima de Sant Jordi al món.
Cal reforçar la presència de la Diada en l’agenda internacional a través de delegacions, finançament i estratègies de comunicació que expliquin clarament l’origen i el significat d’aquesta festa. La cultura catalana no pot quedar relegada a les trinxeres del voluntarisme mentre altres estats juguen amb les regles del poder i la diplomàcia.
La diada de Sant Jordi no pot ser un producte folklòric descontextualitzat. És una eina potent de projecció cultural i política. Si volem que el món conegui la nostra veu, hem de parlar clar, amb orgull i sense demanar permís. I sobretot, ho hem de fer en català. Perquè si la rosa i el llibre no parlen la nostra llengua, deixen de ser nostres.