Ja ho té això de la política, o més ben dit de les campanyes electorals: segons els resultats que sorgeixen de les urnes, un s'ha d'empassar més o menys gripaus. Potser acabarà sent una anècdota, però l'episodi de Pedro Sánchez de no atendre les trucades del president de la Generalitat ha estat ben galdós. I al final, tot haurà acabat en tota una ronda de trucades a presidents autonòmics per ordre d'estricta proclamació d'estatuts, sense més. Així doncs que no s'amoïni ningú, que com que els bascos van fer més via, Pedro Sánchez ha parlat primer amb Iñigo Urkullu i després amb Quim Torra.

El president està ara ofès, perquè interpreta que tampoc és ben bé això el que pretenia quan el buscava entre contenidors cremats. Just quan al carrer hi havia la protesta contra la sentència del judici del procés, i Pedro Sánchez tenia temps de venir a visitar policies nacionals (a cap altre ferit més), no tenia temps per atendre una trucada del president de la Generalitat, en un moment com aquell.

Ara, a la mateixa ronda de trucades, Pedro Sánchez haurà de parlar amb alguns dels barons socialistes que han fet de la barroeria la seva aportació a la política, de vaselines i fàstics diversos. La roda autonòmica permet guanyar temps a Pedro Sánchez, abans d'assumir l'encàrrec reial de formar govern, i a més dels autonòmics es compromet a parlar amb associacions municipalistes, amb tots els partits amb representació, i si cal amb els que no en tenen. Llàstima que amb aquest gest ha acabat donant hora a Vox, en el que suposa una passa més de normalitzar l'extrema-dreta, en blanquejar la seva existència i discurs. Són a la Mesa del Congrés i són a les rodes de consultes. Però deu ser un gripau més.

La negociació amb ERC sembla encallada en el format d'aquest diàleg institucional, si a la comissió bilateral existent com vol el PSOE, o si a una ad hoc. Ja veurem si ho acaben trobant. Abans el PSC haurà de superar aquest cap de setmana el Congrés de la immersió i del nou estatut, i el cap de setmana que ve l'haurà de superar ERC. Enmig d'una setmana on Luxemburg s'ha de pronunciar sobre la immunitat d'Oriol Junqueras, i pot donar pistes sobre el cas de Carles Puigdemont i Toni Comín. Encallats doncs fins que no s'aclareixin aquests esculls.

És trist tot plegat perquè no deixem de mirar què diuen les enquestes, i hem arribat a la conclusió que la gent (l'enquestada si més no) és més atrevida, va més enllà que els governants. Ja sigui en el cas espanyol i l'enquesta del CEO, l'acceptació d'un referèndum, que va creixent per sobre del 40%, ja sigui en el cas europeu i l'enquesta del Diplocat i la demanda d'una mediació de la UE, per sobre del 60%.

Però una cosa són les enquestes i les lectures que en puguem fer, i l'altra el que acaben fent els presidents i mandataris de tot grau que es mouen en una altra escala i càlcul. I quan veus que fan és quan es troba a faltar aquest punt de coratge i de risc que ho faci avançar tot plegat. Jocs com el del telèfon i missatges com els de la vaselina, et fan respirar a fons i aixecar la vista i pensar nord enllà on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica i feliç, com escrivia Espriu.